EL SECRET D'ÍBIC

  PER LILIANA

En un  petit poble  anomenat   Íbic , hi havia un grup de quatre amigues, el grup el formaven Leire, Lidia, Guillem i Laura.

Íbic era un poble antic, bonic, poblat, tranquil, amb uns secrets que sols sabien determinades persones.

Un matí solejat  les amigues estaven per el poble passejant.  Laura estava contant que ella se n'anava  d’excursió amb els seus pares.

Laura té 12 anys,  el seu cabell és arrissat, castany ros , curt, abundant, té  els ulls  marrons ,rodons, dolços. És guapa, alta i li agrada anar a llocs nous i descobrir-los.

Leire i Guillem deien que ells no se n'anaven a cap lloc. Ells dos són veïnes.  Leire té 12 anys , el seu cabell és llis, marró,llarg, un poc ondulat, els seus ulls  són blaus, rodons i bonics ,és guapa , intel·ligent, li agrada saber coses que havien ocorregut en el passat i vivia amb el seu avi.

Van passar per un carrer que hi havia un grup d’àvies, les àvies parlaven  d’una ciutat destruïda.

Guillem va escoltar la conversa de les àvies i li ho va contar a les seves amigues i entre tots  van decidir investigar, el primer que van fer va ser anar a la biblioteca i buscar algun llibre que tingués informació d’aquesta ciutat. Es van passar tot el matí buscant fins que Lidia va dir:

-Ací no hi ha cap informació, parem ja de buscar.

Després del que va dir Lidia van parar de buscar i se’n van anar a preguntar a les àvies que havien sentit parlar de la ciutat, però quan van arribar les àvies ja no estaven.

A Laura li va parèixer  estrany, perquè les àvies sempre estaven en el carrer parlant fins a les 18:10 de la vesprada i eren les 17:30. Cada una se’n va anar a la seva casa per a buscar informació individualment. Leire li va preguntar al seu avi si hi havia una ciutat destruïda, el seu avi li va respondre que sí. Però que sols hi havia poques persones que sabien tot el que havia passat. Però ell no era una d’eixes persones. Leire li va preguntar:

-Però quines persones ho saben?

-No t’ho puc dir, ho tindràs que investigar  tu.

Leire va cridar a les seves amigues i les va contar tot el que havia dit el seu avi. Encara que  no tenien molta informació van decidir tornar  a buscar a les àvies, però res, no les trobaven.  Lidia va proposar que al  matí següent anaren  a buscar-les al carrer on les havien vist. Al matí següent estaven els quatre on havien quedat. Les àvies no estaven però van veure a dos homes que eixien de la casa de les àvies vestits de negre  sense fer cap soroll i van observar que la porta estava trencada.

Les va parèixer  molt estrany per això van decidir que Leire i Guillem seguiren als dos sospitosos i  que Lidia i Laura  entraren dins de la casa. Quan estaven dins de la casa van veure que estava tot tirat per el sòl, com si haguessin  entrat a furtar o a  buscar alguna cosa. Van veure que les àvies no estaven però si que estaven les seves coses, van arribar a la conclusió  que els dos sospitosos, van anar a buscar a les àvies, no a furtar. Mentre Leire i Guillem estaven seguint-los, els dos sospitosos van entrar a una casa petita, un poc destruïda , amb males condicions, ells es van assomar a les finestres i van veure a una de les àvies. Guillem va cridar a Laura i li va dir el que van  veure, després és van reunir les quatre i van dir el que va passar. Lidia va començar a fer fotos a la casa i  on estaven les àvies.

Lidia té 12 anys, el seu cabell és llis, negre, curt, abundant, els seus ulls són marrons foscos , rodons i preciosos. No és molt alta, és guapa, li agrada fer fotos.

Quan van acabar  cada una se’n va anar a la seva casa. Leire li va contar al seu avi el que havien investigat, el avi li va dir que ara tenien que investigar per què havien segrestat a les àvies . Aleshores Leire va enviar un correu electrònic a les seves amigues que posava:

DEMÀ A LES 10:3O DEL MATÍ DAVANT DE LA CASA DE LES ÀVIES.

Leire és va passar tota la nit sense dormir pensant en el “perquè” i amb els seus pares. Al matí  següent estaven allí totes les amigues. Guillem havia proposat que podrien passar les fotos a l’ ordinador i analitzar-ho.

Guillem  té 12 anys, el seu cabell és arrissat, ros,curt, els seus ulls són verds, rodons i vius, és un poc baixet, li a agrada la tecnologia, més que tot l’ordinador.

Guillem  i Laura van anar a analitzar-ho a casa de Guillem, mentre Leire i Lidia  anaven a la casa on estaven les àvies  segrestades. Van veure  a una de les  àvies que estava intentant escapar i  Leire i Lidia la van ajudar i  la van posar fora de perill , l’àvia les va donar les gràcies.

Lidia li va preguntar:

És vam sentir que parlaves d’una ciutat destruïda, ens pots contar més coses?  

-Si  –va respondre l’àvia

L’àvia va començar a parlar i va dir:

  Ja fa molts anys hi havia una ciutat amagada en la muntanya, la ciutat es coneixia com a Benifar. Era una ciutat petita, bonica, agradable, bulliciosa, fins  que un dia, ja fa 31 anys,  de colp i repent, van sentir un soroll molt fort i gent cridant i plorant desesperades i malferides, quan les persones que estaven treballant als seus camps  van acudir per veure el que passava a Benifar, es van trobar amb tot el poble destruït, i sols quedaven les restes de cases que havien sigut incendiades, i de persones mortes.

Però tot això qui ho va destruir? -va preguntar Leire.

Tu eres una de les persones que ho saps tot, no? - va preguntar Lidia

Si jo sóc una de les poques persones que ho sec. – va respondre l’àvia.

Eixa destrucció la provocar un home anomenat Albino Crispo, ell era un home amargat, envejós, i que volia manar de Benifar però no el van deixar, per això va provocar eixa massacre, jo i unes persones més sabien que va ser ell perquè ens va tocar de prop, així com també sabem que es va crear un grup i i li van donar un escarment i ja no va tornar més per aquesta zona, encara que abans d’ anar-se’n els va amenaçar que algún dia tornaria a per ells. I ara ell vol vengar-se dels pocs que queden.

Ens podries guiar fins on es trobava la ciutat? – va preguntar Leire

Clar que sí, però hui no perquè està fent-se de nit, demà a les 11:00 del matí ací davant de m’ha casa.

Jo ara vaig a denunciar el que m’han fet- va dir l’àvia

No! - va dir Lidia

Nosaltres estem fent un arxiu d’aquest cas per això no té  que denunciar, quan resolguem el cas podrà denunciar-ho perquè tindrem les proves. – va explicar Lidia

Val, tindré paciència – va dir l’àvia

Fins demà –va dir Leire

Al matí següent  mentre anaven a casa de l’àvia, Leire explicava a Laura i a Guillem el que havia dit l’àvia. Laura dins de la seva motxilla portava una corda, aigua, menjar...

Lidia portava el seu ordinador, Leire bosses especials  per a posar objectes antics i una tenda de campanya, Lea portava la seva càmera de vídeo i de fotos. Quan estaven en casa de l’àvia van començar la ruta, uns minuts més tard ja estaven en la muntanya, però va començar a ploure molt fort, van tindre que parar i muntar la tenda de campanya i refugiar-se allí de la pluja.

Quan va passar la pluja van continuar caminant, però van veure que els dos homens estaven seguint-les. Elles es van adonar  que les seguien, per això van decidir amagar-se i donar-los una sorpresa. Tot va eixir a la perfecció però... Hi havia 3 homes més i les van segrestar, les van dur a la casa on estaven la resta de les àvies. Laura va trobar una forma de escapar, va moure una pedra, darrere  hi havia un forat que comunicava amb l’exterior, van eixir per eixe forat. Quan ja estaven totes fora van continuar la ruta, Lidia va fer fotos a la casa.

   Van continuar caminant, a la fi van arribar al lloc amagat on es trobava Benifar. Es van trobar amb un poble antic, derruït, on sols quedaven restes molt antics i molt valuosos. Pareixia un poble fantasma.  Lidia va fer fotos sense parar. A continuació van tornar al poble i li ho van contar tot a la Guardia civil,  ja tenien  el cas resolt, l’avi de Leire estava molt orgullós. Sols quedava una pregunta sense contestar. Finalment Leire les va preguntar a les avies i al seu iaio, com és que ells sabien tot això. Abans de contestar-li es van mirar i per fi van contestar. Resulta que ells eren fills de les poques persones que van sobreviure a eixe desastre i no podien dir res perquè li tenien por a Albino Crispo, que els va amenaçar en matar-los si deien algo. Però ara ja era tot diferent perquè estava detingut gràcies a elles, igual que els 5 segrestadors, que eren homes pagats per Albino.

Com agraïment pel que havien fet, van organitzar una festa en honor a elles i estava allí tot el poble. La festa es va celebrar a les afores del que un dia va ser el poble de Benifar.

Les restes de la ciutat de Benifar van ser traslladades al museu d’ Íbic, ja que era algo històric i perquè pogueren ser contemplades per totes les persones que volgueren tant d’ Íbic com d’altres llocs. Elles van escriure un llibre sobre la història de Benifar i el van anomenar EL SECRET D’ÍBIC. Va ser molt famós en el món .

EL LLIBRE MÀGIC

ESCRIT PER AVA FRANCES GRANT

Aquesta història comença en sud Amèrica, en Xile, a la ciutat de Santiago carrer Santa Amàlia casa número sis.

Hi havia una família de tres persones, el pare s’anomena Nelson, a la mare li diuen Maria i el protagonista s’anomena Yelcko.

Yelcko té onze anys. Fer amics és molt difícil per a ell.

La família de Yelcko tenia que mudar-se a Espanya perquè no tenien treball .

L’escola d’allí era molt gran i els xiquets no eren molt simpàtics. Va passar un any i Yelcko no estava gens content, no tenia amics, a l’esplai estava ell sols. La directora estava un poc preocupada per ell.

Un dia a l’hora de l’esplai la directora el va cridar al despatx de la mestra, va parlar amb Yelcko, li va recomanar llegir un llibre de la biblioteca.

Yelcko es va elegir el llibre més interessant  que hi havia. Cada pati se’l llegia estava encantat amb el llibre perquè el llibre era màgic. Cada dia viatjava en històries diferents, un dia anava a la lluna, un altre dia era un gegant, un altre dia conduïa un cotxe de carreres, i més històries així.

Tots els xiquets al·lucinaven amb Yelcko per que sempre estava llegint el llibre. Menys un dia un xiquet que s’anomenava Mateu se’l va agafar i va començar a llegir-se’l, de sobte entra en el llibre atrapat, rodejat d’arbres, no tenia ninguna manera d’eixir. De sobte Yelcko es troba el llibre que estava buscant a terra en la pàgina que Mateu estava atrapat Yelko es va preguntar:

Per que el tinc que treure del llibre?

Si ell sempre m’està molestant i fastidiant la vida?

I ara he de ser l’heroi?

Es va portar el llibre a casa i Yelcko va ajudar a Mateu a eixir del llibre perquè es va pensar que fer dos mals no esta bé, i a més a més va pensar si no l’ajudara sempre estarien igual.

Després de trenta anys Yelcko va ser un famós escriptor de contes de fantasia

. Va agrair molt l’ajuda de la directora per ensenyar-li que encara que els altres xiquets et facen mal no cal fer dos mals.

FI

IVAN ARMÈNDIA

PER RAÜL SEGUÍ

Jo, Ivan Armènida, de 35 anys, sóc el millor ciclista d’Espanya.  

La meua història va començar el dia en que el meu pare em va animar a agafar una bicicleta per primera vegada en la meva vida, en aquell moment jo tenia 5 anys. Aquell dia,  jo tenia molta por de pujar-me en aquella bici, ja que resultava ser més gran que jo. Quan vaig posar el meu primer peu en un pedal, la bici va començar a moure's  i jo, com era la meua primera vegada vaig sentir pànic perquè la bici poguera caure i jo anar darrere. Quan per fi vaig posar els dos peus en els pedals, el meu pare,  em va estibar a poc a poc per a que jo poguera pedalar i ensenyar-me.

Amb la pràctica de cada dia, li vaig agafar el gust a allò de muntar en bici. El meu pare molt satisfet de mi,  digué:

-Molt bé fill, si continues així, arribaràs a ser un molt bon ciclista – digué el pare.

Amb aquestes paraules jo vaig reflexionar molt sobre el meu futur, vaig arribar a pensar que podria ser el millor ciclista, ja no dic de la comarca, sinó d’Espanya. Així que vaig decidir posar-me a entrenar tots els dies amb la bici, ja que el meu propòsit era arribar a ser el millor.

Durant 10 anys, vaig estar tots els dies entrenant. En eixe moment jo tenia ja 15 anys, i era l’edat en que es podia començar a fer competicions ciclistes. Doncs com tenia l’edat perfecta li vaig dir al meu pare si podia entrar en la competició, i ell respongué:

-Clar que si fill, si és el que desitges, endavant.- digué el meu pare amb un somriure.

-Gràcies pare, les teves paraules m'han servit de gran ajuda.- vaig contestar.

Una vegada que ja estava clar que anava a inscriure’m en la competició, jo i el meu pare vam anar a l’ajuntament del meu poble per enviar tots els documents necessaris per poder participar. Durant 3 dies vaig estar molt nerviós, ja que havia de rebre una carta de l’organització ZAUS de la competició ciclista, acceptant-me per poder competir. Per fi va arribar el dia en que la carta es trobava en el meu bussó. Vaig cridar el meu pare:

-PARE! La carta ja està ací, crida la mare per obrir-la tots junts-. Vaig dir emocionat.

Tots reunits ja en el saló de casa, varem obrir la carta i deia:

“ A sigut acceptat en la competició de ciclistes que tindrà lloc el proper més d’abril dia 24, a les 9:00 hores en la Plaça Major de Madrid.

Moltes gràcies per inscriure’s.  T’esperem.

Firmat: l’organització ZAUS.”

El dia de la competició estava molt emocionat per poder competir, però també estava un poc cansat ja que en la nit anterior no vaig poder pegar ull per culpa dels nervis.

Però jo ací estava, amb els ulls ben oberts a falta de minuts per a que començara el gran dia de la meua vida.

Ja era l’hora de començar, tots ens posarem en fila, i PAM! Començà la competició.

Ja acabada la competició i amb el millor resultat que em podia esperar, com va ser quedar en 1r lloc, vaig decidir que aquesta era la meua vida, que jo volia viure de les bicicletes.

Han passat ja 15 anys i amb els meus 30 vaig ser el millor ciclista d’Espanya. Vaig aconseguir el meu propòsit, que era ser el millor.

La meua vida es basava en les competicions. Un dels rivals mes durs que tenia era el famós Ryan Sparchik. El que jo pretenia era ser millor que Sparchik per això el que feia cada dia era entrenar moltíssim. El dia 30 d’agost teníem una gran competició, és a dir, la millor competició del món. En aquesta sabríem qui es millor que qui, entre jo i Sprachik.

A falta de 2 dies de la gran competició, la qual jo estava molt il·lusionat vaig sofrir un terrible accident, tot va ocórrer quan jo estava en un dia de entrenament, anava per la carretera entrenat quan un camió es va interposar per el camí que jo anava.

Des d’aquell moment que no recorde res del que va passar, fins que vaig obrir els ulls i em trobava en l’hospital.

El primer que vaig veure en obrir els ulls va ser al meu pare, plorant per que tenia por de que em quedara en coma. El meu pare va estar parlant una bona estona en els metges , quan varen acabar de parlar el meu pare es va dirigir a mi plorant i em digué:

-Fill, com bé saps, has tingut un terrible accident i aquest ha fet que patires una lesió en la columna, és a dir, vas a quedar-te paralític.- Va dir el meu pare plorant molt.

Jo, en sentir aquestes paraules em vaig enfonsar, ja que això significava no poder tornar a muntar en bici. Vaig passar un any de depressió, però amb l’ajuda de la meua família vaig poder eixir endavant.

El que conduïa aquell camió va ser Sparchik, la policia el va trobar i el va arrestar, per fer un atropellament intencionat, és a dir, que ho va fer per a que jo no poguera competir.

Així és la meua historia des dels 5 anys fins ara, als 35.

FI

UNA CIUTAT DALT DELS NÚVOLS

PER MARIA SEGUÍ

Tot va començar quan cinc amics van anar d'acampada a la muntanya “El Seguili” de Benidoleig. Eren cinc amics, molt amics, però molt diferents. Estava el més major que li deien Enric, tenia dotze anys, era un dels més valents. També tenien dotze anys Anna, Marta i Elena. Anna, de les xiques, era la més major, era molt llesta i bona amiga. Marta era molt tafanera però valenta. Elena era molt graciosa i tots la volien molt. Per últim, però no menys important, estava el més menut, tenia onze anys i anava a complir-ne dotze i com a regal d’aniversari li van regalar eixa acampada. Li deien Rafael però tots li cridaven Rafa. Van pujar fins dalt de tot, es podria dir que era amb un sol calorós, però es veien uns grans núvols davant de nosaltres. Van muntar el campament però Rafa que era molt juganer i que sempre estava jugant,va començar a jugar amb el núvols, de colp i repent es va ensopegar però no va caure al terra, va caure als núvols que eren blanets com caure damunt d’una muntanya de coixins de plomes i humits com el vapor. Rafa que era molt curiós es va alçar i va provar de caminar. Aleshores va dir - Pugeu, no tingueu por, crec que els núvols aguanten el pes de tots. Llavors es van posar les motxilles al coll i van començar a caminar per dalt dels núvols. Quina emoció i al mateix temps un poc de temor. Caminant, caminant van veure que ja no estaven sobre la muntanya, estaven damunt de Benidoleig, Marta que tenia molta bona vista i un llarga-vistes va veure que a la fi del camí hi havien gratacels. Es van acostar i es van trobar una ciutat.

 -Una ciutat dalt dels núvols!- Van exclamar el amics sorpresos. Estava un poc deserta però es van dirigir a un parc i van veure uns éssers estranys amb mascares. Estava clar el perquè ja que l’aire era poc respirable. Estes persones eren com nosaltres, però amb la pell blava i ales d’àngel. Anna i Elena es van dirigir a una dona i li van preguntar -On som? Però la dona plena de por va eixir corrent amb el seu fill, tots els éssers estranys del parc van eixir corrent sols es va quedar una xiqueta que semblava tindre la seva edat.

 Els amics es van dirigir a ella i li van preguntar -On som?- I ella va respondre -Esteu a Beninúvol, que es la ciutat que viu dalt de Benidoleig. -Com et diuen?- van preguntar els amics - Hem diuen Arleen, que en el antic idioma del poblat dels meus avantpassats significa Llum del Sol. Arleen semblava molt amable, i a Enric, Rafa i Elena es va donar bona impressió i es van fer amics enseguida. Aleshores Arleen va dir -Veniu a la meva casa que ho passarem molt bé. Els xiquets la van seguir però Anna i Marta no estaven molt segures de anar ja que no coneixien a Arleen de res, però com Enric, Rafa i Elena volien, doncs van anar a casa de Arleen. Arleen va anar mostrant tota la ciutat però els amics els pareixia més bonic el seu poble Benidoleig perquè en este lloc les cases, carrers, arbres estaven negres de la contaminació. Al arribar a casa Arleen, els xiquets li van preguntar -Perquè porteu mascares cobrint la boca i el nas? -Portem mascara perquè la contaminació de la terra arriba fins ací dalt- va dir Arleen. La seva germana major Anuri mentre berenaven una fruita estranya els va contar un projecte que tenia el govern del món dels núvols que es deia “Projecte Aigües Van” i tractava de que els habitants dels núvols farien caure tanta aigua que inundaria tot el món. -Però perquè, perquè?- Va dir Marta quasi plorant -Perquè! Perquè! Perquè no cuideu la terra, en canvi nosaltres reciclem, reutilitzem, utilitzem la llum del sol i el vent com a energia, no cremem i fem fums, ... volem que més gent visca com nosaltres en pau, tranquil·litat i en contacte amb la naturalesa, no com vosaltres que destruïu selves, boscos per fer més fabriques per embrutar més el món . Prepareu-se perquè d’ací tres dies inundarem la terra a no ser que busqueu un motiu per evitar-ho. -Però que passarà amb els milions i milions d’éssers vius que viuen a la terra?- Van exclamar Elena i Anna -Els pujarem ací dalt ací estaran segurs- Va dir Arleen -No es just- Van dir els cinc amics a la vegada Els cinc amics van baixar dels núvols a la terra i per evitar que la inundaren es van posar “mans a l’obra”. Van anar a l’escola del poble i ho van contar a la assemblea de l’escola. Quan ho van contar, dos o tres mestres van pujar a Beninúvol perquè no s’ho creien, els van ajudar a fer les entrevistes, fotos, vídeos... Els mestres de l’escola ajudats de tot el poble de Benidoleig van informar a la ONU enviant-li els vídeos, les entrevistes, les fotos...etc Els membres de la ONU es van interessar per el cas, aleshores van informar que anaven a fer una assemblea general i van convidar al cinc amics. Els membres de la assemblea, van decidir fer una nova llei, i van anunciar a tot el món, per mitjans de televisió, la radio, periòdics, cartells... van dir que era un llei molt important perquè si no el món estaria en perill de inundar-se. Un representant de la ONU i els cinc amics van pujar a Beninúvol i els van ensenyar la llei mundial als habitants de Beninúvol, i en la llei posava que no hi havia que contaminar el món, que van canviar el procés d’energia de les fàbriques, van deixar de tirar fem a la mar i al riu, van deixar d’utilitzar cotxes i van utilitzar cotxes solars, i tots els habitants del món va canviar en tres dies i al la fi el món es va salvar de quedar baix les aigües i tot gràcies a cinc amics que van descobrir el fantàstic món dels núvols. FI

XL

PER PABLO BERTERO

• Com!? Pots repetir-ho?

Tota la classe va començar a riures d'aquell nom tan estrany, a les hores la professora va demanar silenci i va dir vols contar-nos alguna cosa? Xl va respondre si!, va contestar que venia de un altre planeta en una nau espacial i que aquest planeta era similar al nostre, però era molt més avançat en tecnologia, tot van es començar a riures un altra volta, i Teresa la professora va demanar silenci amb una expressió de sorpresa en

    Tota la classe va dir:els seus ulls.

Va ser així com va començar la classe de matemàtiques, Dani no molt interessat en la classe de matemàtiques, però si, en el nou Xl, Dani li va preguntar:

• On vius?

Li va respondre vine amb mi a l'hora del pati i et mostraré una cossa quant va arribar l'hora del pati Dani estava intrigat per el que anava a ensenyar-li Xl, es preguntava si aquell xiquet venia d'una altra galàxia, Xl va botar el mon que rodejava l'escola i Dani el va seguir, fins a la muntanya es començava a créixer.

De sobte Dani va veure una nau espacial entre els arbres una nau, espacial, va imaginar que era això el que volia ensenyar-li.

Xl li va proposar pujar amb ell a la nau especial, Dani no va dubtar, i després els dos van entrar, Xl va dir:

-Vols que anem al meu país?

-si!, va dir Dani molt entusiasmat. A les hores Xl va moure una palanca i la nau es va elevar poc a poc a gran altura i després a molta velocitat, el poble es veia cada vegada mes menut, en poc temps ja estaven a l'espai i la terra semblava una gran pilota blava, a poc temps es semblava  aterrant  en el sostre de la casa de Xl van baixar i la primera cosa que li va sorprendre a Dani, va ser que no hi havia cotxes si no un munto de plats que volaven per els carrers a metres de la Terra, va escoltar una veu que cridava Xl! Dani va veure que anava dona arribava amb alegria Xl va dir es la meva mare es varen abrasar-se hi ha la Terra Xl va dir.

- Després teu conte.

La mare de Xl va dir.

-Ara es tard teniu que adormir-vos i demà pel matí, i Xl tens que portar a Dani a la seva casa.

XL i Dani es varen anar al llit.

Al dia següent, Xl i Dani es van alçar la mare de Xl els va preparar el desdejuni Dani es va donar conter que tot eren vegetals Dani li va demanar a Xl un got de coca-cola Xl va dir:

-ací soles vegem aigua dels manantials casi al mig dia Dani i Xl van partir en la nau espacial par a anar a la Terra quant va arribar va en anar a l’escola a l’entrada Xl li va dir a Dani que es tenia que anar i que no tonteria es van despedir i Dani es va donar conter de que a l’escola no hi havia passat el temps encara estava en el pati Dani va entrar se’n se que ningú es donara conter, quant va es començar la classe de medi Dani va interrompre a la professora i va contar tot clar que ningú se ho va creure asta que per la finestra va aparèixer la nau de Xl pujant en espiral cap a l’espai.

FI

LA CIUTAT DELS DIBUIXOS

Per Darío Rodríguez

         Els meus pares, la meva germana i jo arribàvem a la nova casa seguits pel camió de la mudança. No és que em fera molta gràcia mudar-me i deixar els meus amics, però mon pare havia trobat treball en aquell lloc i això no era discutible.

Quan vam baixar del cotxe mig bocabadats i alçant la mirada, la meva germana i jo observàvem la casa, recorde que era un xalet de tres pisos rodejat de bancals a la part de dalt i a la part de baix. Els bancals relluïen gràcies a l'agret. Les flors dels ametlers baixaven volant i deixant l'entrada de la casa d'un color rosa que aconseguia que se'ns quedara la mirada perduda, fins que un crit del nostre pare ens va despertar.

-Xiquets veniu!

-Que passa pare? -Li vaig preguntar amb molta intriga.

-Mireu quin paisatge tan preciós voreu tots els matins al alçar-vos. Va senyalar cap l'altre costat.

-Què? Vos agrada? -Va preguntar ma mare amb un gran somriure a la cara. La meva germana va respondre ràpida i entusiasmada.

-Si, molt!

Era molt bonic però jo ja estava meravellat amb el paisatge d'abans, hi havia unes muntanyes al fons i un xicotet riu que baixava per aquestes.

Quan vam entrar a la casa em va agradar inclús més que per fora, pareixia rústica però reformada i el sol de fusta, els meus pares van anar al balcó mentres la meva germana i jo pujàvem espentant-nos i corrent per les escales per triar l'habitació més gran, però per desgràcia ella va arribar abans.

-Ha, ha, ha, he guanyat.

-No val. Tu ets la major i en l'altra casa també tenies l’habitació més gran!

-Haver arribat abans.

Quan anava a contestar-li ma mare ens va cridar.

-Xiquets! Mireu pel balcó!

Vaig pensar que no seria rés, que potser era un pardal bonic o  per l'estil, però era una piscina! Amb tota la il·lusió vaig dir:

 -Mamà vaig a banyar-me!

-Ei! Estem a l’hivern! -Va contestar ella.

-Ah, és veritat, és que tenia tanta emoció que...

-Ai! Però que fava estàs.

Mentres baixava per les escales van tocar al timbre, la meva germana va obrir la porta i als pocs segons ja estàvem tots reunits a l'entrada. Eren els nostres veïns. Ells anaven presentant-se i coneixent-nos, però la meva atenció la tenia guanyada una gran cistella amb pomes, peres, plàtans i per sort la meva fruita favorita:

-Taronges!! Vaig exclamar mentres se me feia la boca aigua.

 Ma mare em va xafar el peu, em va mirar malament i va dir:

-Oh! moltes gràcies però... normalment solen ser els nouvinguts els que porten algun detall als veïns.

-Per això, ens acabem de mudar. -Va dir el pare de l'altra família mentres li passava el braç pels muscles de la seua dona.

-Quina coincidència, nosaltres també acabem d'arribar. Eeeh... preneu una botella de vi - Va dir mon pare.

No crec que li fera molta gràcia donar-li la botella, ja que era la que vam comprar per inaugurar la casa i els va costar un ull de la cara.

-Moltes gràcies! -Va agrair la nova veïna. Mentres els veïns s'anaven, els seus dos fills que pareixien tindre la meua edat o la de la meva germana ens van proposar:

-Si necessiteu qualsevol cosa o voleu jugar ja sabeu on som.

-Clar, dins d'un estoneta aniran a jugar amb vosaltres, ella és Marta i ell Toni. -Va dir il·lusionada ma mare al vore que ja féiem amics.

-D’acord, gràcies. -Va dir la xiqueta mentres intentava sostindre una risa flluixa.

Quan se'n van anar mon pare va baixar exclamant molt alterat.

-Aaaah! que faré, que faré!!! El primer dia de feina i ja arribe tard! Que pensaran de mi! 

-El poble està a 2 km, si eixim ara et puc deixar a la feina i aniré a comprar. -Va proposar ma mare.

-Val és veritat, anem!

-Adéu xiquets.

-Adéu mama, bona sort papa. -Vaig dir mentres eixien corrent.

-Que vols que fem? -Preguntà la meva germana.

-Si vols pots dibuixar amb mi.

-Val, millor que buscar l'Ipad, ja veuràs, faré el millor dibuix del món! -Va presumir ella. 

Al cap d'una estona va tornar ma mare i va dir:

-Si no esteu fent res ajudeu-me a desempaquetar les coses.

-Ens anem a jugar! -Vaig dir ràpidament mentres corríem cap a l'eixida.

-Uf, que sort hem tingut. -Va dir Marta mentre es recuperava de la carrera.

-Per què no preguntem als veïns si volen jugar?

-D’acord, és una bona idea.

Quan vam tocar a la porta ens va obrir la xiqueta.

-Hola.

-Amanda.- Va dir ella al veure que no sabíem el seu nom.

-Això Amanda, a tu i al teu germà vos apetix anar a jugar?

-Espera un moment. Eh, Mark! Són els veïns diuen que si volem anar a jugar?

-Si, i  podem estrenar el meu baló.

Ens vam posar a jugar en un dels bancals de la zona, Mark amb un tir fortíssim va llançar la pilota als núvols i tots vam exclamar:

-Aaala!! -Uuuua!!

-Atenció que baixa!! -Vaig dir mentres fugia. Però per desgràcia a Amanda no li va donar temps a escapar i li va caure el baló al cap.

-Disculpa Amanda ha sigut un accident, jo no volia.

-Ja te la tornaré.

-I, ... on està la pilota? Preguntà Marta.

-Trobe que s'ha ficat a aquest forat.

-A veure. -Va dir Amanda.

-Eh que jo també vull veure! -Deia mentres alçava el cap per dalt del muscle de la meva germana per vore un poc el forat.

De sobte un parell de grans ulls es van obrir en mitat de la foscor. Sorpresos ens vam acostar més al forat, i els ulls s’abalançaren sobre nosaltres. Quan va eixir vam veure una gran rata penada. Per l'esglai vaig entropessar i vaig espentar a tots dins del forat. Entre crits de l'esglai i alguns  cops vam baixar pel forat.

-Mira el que has fet so fava!-I quan Marta anava a colpejar-me, Mark va interrompre.

-Mireu això.

-El què? -Preguntà Amanda.

-Això, és tot blanc!

-Açò em... em fa mala espina.

-A mi també. -Va convindre Marta amb Amanda.

-Eh mira la pilota! Va cridar Mark. Va agafar la pilota i va dir:

-Ja està, ara anem-nos fora.

-Bé.- Vaig assentir jo.

Quan vam eixir del forat acordàrem no comptar-li açò a ningú i tornar l’endemà. En acabar de sopar ma mare ens va preguntar:

-Que heu fet hui? Després d'anar-vos corrent, eh?

-Doncs hem estat jugant amb els veïns. Va dir la meua germana.

-Ben fet. I a què heu jugat? - Ens va tornar a preguntar.

-Doncs… a futbol!-Vaig explicar un tant inquiet.

Al dia següent ens vam reunir tots davant del forat, portàvem: llanternes, navaixes, cordes, menjar... A poc a poc vam descendir a aquell estrany lloc. Desprès d’indagar per allí, vam posar un mantell, menjar i beguda. Mentre Marta i Mark jugaven, Amanda s'unflava a papes i galetes salades, jo estava dibuixant una casa al meu quadern, quan de repent vaig veure com es materialitzava la casa que havia dibuixat i no en 2D si no en3D. Trobe que molta gent s'haguera esglaiat, però nosaltres ens vam sentir amb un immens poder, de sobte teníem un món en les nostres mans.

La meva germana, Mark i Amanda van anar corrent a les seues cases a per papers, bolis i llapis de colors.

Vam començar ha dibuixar edificis, parcs, paisatges... i un personatge!

Era un tant pintoresc, tènia un barret i una cara prou singular que em va cridar l'atenció, seria perquè ho va dibuixar la meua germana, es que no dibuixa molt bé.

Ens vam posar ha parlar, va dir que es cridava 0001A, Peró no feia falta ser un geni per endevinar-ho, per que ho posava en la seva camiseta.

 A les poques hores ja teníem una ciutat sencera, que continuava creixent i creixent. I en ella desenes de nous d'habitants que nosaltres dibuixàvem.

Alguns van començar ha fer les seues vides, es relacionaven, els xiquets s'inventaven jocs... i al poc de temps, tots tenien treballs, amb càrrecs majors o menors en aquella societat tan peculiar.

Em vaig donar compte que estaven buits d’emocions mai és reien ni ploraven ni res de res. Després d'una bona estona parlant i jugant amb els personatges Amanda va exclamar:

 -Oh, deu de ser tardíssim hem d'anar a dinar!

-Se m'ha passat el temps volant, anem!

-Els nostres pares deuen d'estar molt preocupats!

Quan anàvem ha eixir vaig escoltar una dolça veu que preguntava:

-Vos aneu perquè no vos agradem? .

-No, no és per això, és que tenim altres vides fora d'ací, vos prometem que tornarem dins de molt poc de temps.

Quan eixim del forat vam anar directament a les nostres cases, quan vaig entrar ma mare havia acabat de cuinar.

Em vaig apropar a l'orella de Marta i vaig dir:

-No has notat gens extrany del temps.

-Si, jo t'anava ha dir el mateix, el temps passa més a espaiet a la ciutat.

-De que parleu xiquets?

-De com olora de bé el dinar. -Va dir la meva germana ràpida i dissimulant.

-Moltes gràcies. -Va agrair ma mare.

En acabar de dinar ens vam anar a reunir-nos al costat del forat com havíem quedat.

Mark i jo vam dir a al mateix temps:

-No heu notat res en el temps?

-Que bo!

-Ha, ha, ha!

-Llavors vosaltres també? - Preguntà Amanda.

-Doncs si!

-Jo, açò és un poc estrany, no?

-No hem digues que el gran Mark té por. -Va riure la seva germana al veure aquella magnífica oportunitat de venjar-se per la balonada.

-No, no això no és veritat! -Va replicar ell .

Ens vam mirar i ens donar-em compte de que tots teníem tant por que ens tremolaven les cames i en canvi dents teníem castanyoles, no, tots no.

la meva germana estava tan tranquil·la com... donsc com sempre, quasi mai s'altera, sempre està molt tranquil·la.

Casualment va ser ella qui va interrompre aquell silenci tan extremecedor.

-Així millor, tindrem una estona més per a jugar. I no heu notat res en els dibuixos?

-Si, no tenen emocions.

-Doncs que podem fer?

-Podem lligir-los llibres i aixina agafaran les emocións dels personatges dels contes.- Vaig propossar. 

Ja dins vam reunir a tots els personatges per a llegir-los els contes que aviem agafat, entre ells: "L'história interminable", "Paraules de caramelo", "Gerónimo Stilton", "Harry Potter" i molts llibres més. Amb cada llibre guanyaven noves emocións. Amb "Gerónimo Stilton" conseguien que es rigueren. Amb "Harry Potter" començaven a tindre por, emoció... Amb "L'história interminable" van guanyar molts sentiments: alegria, felicitat, tristesa, empatia... i amb "Palabras  de caramelo" van obtenir amistat, esforç, amor, tristesa, ...

Vam dibuixar un parc amb bancs, plantes i una font en la que ens sèiem quan llegíem. Al cap d'uns dies els dibuixos tenien tots els sentiments que coneixíem. Ara donava gust parlar i jugar amb ells. De vegades ens feien els deures, i nosaltres li llegíem un conte que no coneixien, teníem una amistat molt especial. Però  això no va durar sempre.

Els pares d'Amanda i Mark es van separar, sa mare al guanyar la custòdia se'ls va emportar a viure amb la seva germana resident a França. A mon pare li van destinar a una altra ciutat i ens vam tindre que mudar.

I ací tornava a estar jo, eixint de ma casa, en el cotxe  amb el camió de la mudança darrere. Aguaitat per la finestreta vaig pensar en que els dibuixos estarien molt tristos ara que ja tenien sentiments, els dibuixos estaven tan tristos que al plorar se'ls va borrar la tinta i es van desfer. Des del cotxe mirava amb tristesa el que per a mi havia sigut una gran llar.

Al mateix temps que algunes llàgrimes brotaven dels meus ulls i la cara reflectia tristesa, tenia l’alegria d'haver pogut gaudir d'aquella peculiar i especial ciutat.

Ahí estarà aquella meravella, esperant a que algún xiquet com tú la trobe i la pugues gaudir molt més que nosaltres.

Darío

EL GAT NEGRE.

per Joana Schmitt

Un dia una dona va anar a la muntanya per a agafar aigua  i de sobte veu un gat negre el gat tenia els ulls de color verdosos il·luminats, el gat era molt flac i s’alimentava de tot, la dona li va donar menjar de gos, va agafar el gat i se'l va emportar a sa casa. A la casa de la dona li havia esperat la seua filla i el seu home, quan la dona havia entrat a sa casa la filla va veure el gat des del principi la filla va començar a acariciar-lo i a jugar amb ell i li havia de donar menjar, el pare va  decidir que el gat era de la filla, la filla havia promès que cada dia li donaria menjar i beguda.

Ho va fer fins un dia del any 1995 que va morir el gat, la filla estava molt trista, va anar a l'escola i al pati la filla va mirar al sol i va aparèixer uns dibuixos que tractaven del gat pujant al cel i convertint-se en un gat blanc com la neu amb els ulls blaus com la mar. La filla va preguntar a les seues amigues si havien vist al sol uns dibuixos però elles van contestar:

-No, possiblement t'ho has  imaginat.

Però ella sabia que el que havia vist era real per això  va anar al metge a preguntar si això és normal i el metge va contestar:

• Jo no et puc ajudar.

Després d'una setmana sa mare i son pare van anar amb ella al circ per a que pensara d'una altra cosa que no siga el seu gat, allí la filla va veure una endevinadora, ella li va contar tot el que li va passar l’endevinadora va dir que a ella li va passar alguna cosa pareguda, va dir que això va passar perquè el gat volia dir adéu i que està content, la filla ara també estava contenta i seu va creure.

FI