CONTES SAMBORI 2012

EL NÚVOL
Escrit per DJINU 

En un poble anomenat Benidoleig vivia un xiquet que li deien Marc. Marc tenia deu anys però hui complia onze. El seu monyo és ros i té els ulls marrons clars, quasi sempre porta una camisa a ratlles horitzontals blanques i taronges, amb uns pantalons vaquers subjectats per un cinturó. És alt, tranquil, intel•ligent, amable i molt juganer. Els dies llargs, que fa sol i hi ha núvols, li agrada explorar i també fer fotografies amb la seva càmera.
 A l’eixir de l’escola sa mare li va preparar una festa, per a celebrar el seu aniversari, amb tots els seus amics i son pare li va dir que el dia següent organitzarien una excursió al Montgó amb ells. Marc es va posar molt content i se’n va anar al llit .
Quan es va despertar es va preparar les coses i es va vestir molt ràpid, perquè els seus pares i els seus amics ja estaven esperant-lo. Ho van carregar tot dalt del cotxe i se n’anaren cap a la muntanya. En arribar, van descarregar les coses i van començar la caminada per un sender que arribava a la punta del Montgó. Allí dalt hi havia una planura verda amb vistes impressionants. Mentre el pare feia el foc, la mare muntava les tendes i els xiquets jugaven a conillets a amagar, a buscar fòssils i pedres boniques i fotografiar plantes. Quan es va fer de nit van sopar carn torrada, van cantar al voltant del foc i se’n van anar a dormir.

A l’endemà,quan es van despertar i van eixir de la tenda, una boira espessa i un fred agradable cobria el cim del Montgó. A les nou la boira es va convertir en una gran nuvolada. Marc va traure un pot i va agafar, per a record, un tros d’aquella animalada de núvols que hi havia. Ho van recollir tot i se’n van anar.
Quan va arribar a casa i desprès d’acomiadar-se dels seus amics, va pujar a l’habitació, va guardar les coses que hi havia arreplegat de la muntanya i va baixar corrent perquè anaven a dinar, però amb tot això el pot amb el tros de núvol li va caure de la butxaca, va caure a terra i es va destapar.
Quan va pujar a fer els deures, quina sorpresa va tindre al veure que un núvol del tamany d’un coixí flotava al sostre de la seva habitació . Marc el va examinar estranyat però no es va espantar, es més, li agradava, el va tocar i era més blanet que el seu llit, el va agafar amb les dues mans i se’l va emportar a fer els deures . Recolzava el cap sobre el núvol mentre feia els deures i en poc temps es va adormir .
Quan es va despertar el núvol era com un cúmulus de talla mitjana, blanc com la neu, amb les seues bosses de vapor i moll com el cotó en pèl. Marc es va posar més content va pegar un bot i es va posar damunt del núvol, es va gitar, el núvol el va xuclar i va aparèixer dins de ell estava tot ple d’una esponjosa massa nuvolosa. Era el més blanet del món, però Marc necessitava més espai i va apartar les masses nuvoloses . Quan va acabar tenia una cúpula amb un forat dalt per a eixir i de sobte, quan Marc estava dins d’aquella cambra es va formar, d’un costat del tempanell, una bola blava que pareixia un fruit. Marc la va agafar. No ho va pensar més i li va pegar un mos, la va tastar, estava deliciosa. D’aquelles fruites anaven eixint-ne més. Marc amb un somriure a la cara, les va agafar i se les va menjar . De repent, el seu estómac va tremolar i el color de la seua pell es tornava blanca i amb bonyets nuvolosos i ràpidament va canviar a gris. De sobte va començar a suar gotes que li gotejaven pels dits i ràpidament es va muntar en el núvol i va eixir per la finestra.
Ja a fora, la suor que xorrava parava al núvol, i el núvol s’unflava i va ploure. Mentre observava l'escena, una descàrrega li recorre el cos fins arribar al núvol i ell va soltar un llamp que allà baix va destrossar una carretera.

En estius secs , Marc li posava un pot d’aigua al núvol i ell s’unflava molt i adoptava el color grisenc i la forma dels estratocúmulus i eixia per la finestra i feia ploure i a vegades nevava, granissava i fins i tot feia boira i poques voltes aurores boreals i Marc continuava menjant-se les fruites que feia el núvol. Va passar que tota la comarca es va assabentar i cridaven Marc i Floricol, que era com li deien al núvol, perquè anaren a ploure o nevar quan es feia falta.

CONTE GUANYADOR DELS PREMIS SAMBORI 2012

 EL XIQUET I EL MONSTRE

A un poble de València anomenat Sagunt vivia un xiquet que li diuen Pau.

Era un xiquet alt i moreno, tenia ulls verds i era molt flac.

Pau tenia molta por dels monstres, tenia por de tot tipus de mostres que foren de veritat o de mentida.

Un dia a la seva habitació van aparèixer uns mostres, en un principi , Pau tenia por però poc a poc van anar parlant i es van fer amics.  Des d’aquell dia Pau ja no tindria més por dels monstres.

Escrit per Unai

Allí va trobar una mina i s’hi va assomar, però li feia molta por d’entrar sol, i aleshores va anar a buscar als seus amics. Tots els amics van anar a veure la mina i van decidir entrar. Una vegada dins s’hi trobaren un vagó i anaren amb ell cap a dins.

 Arribats a un punt hi havia dos camins. Ells van triar el camí de la dreta, perquè al fons veien una llum. Finalment quan arribaren a aquella llum van trobar un gran llac envoltat d’arbres, que era preciós. 

S’adonaren que aquella mina els havia portat a un paisatge molt bonic.

I a més a més, havia trobat una pedra preciosa, estava ficada al mig del llac, se’n va anar a dir-los el que li havia passat.  

Escrit per Omar    

 LA BOIRA

Bruno se’n va anar de picknik amb la seva família. Mentre la mare posava el mantell, el pare vigilava el germà de Bruno. Bruno insistia amb que el pare jugara amb ell, però li deia una i altra vegada que no podia. Cansat de preguntar es va posar a jugar amb la pilota ell soles.

Es va allunyar un poc i de sobte va aparèixer una boira molt densa. Bruno desorientant va començar a córrer pensant que s’apropava a la seva família, però anava allunyant-se més i més. Asustat va començar a plorar i al cap d’uns minuts el pare va encontrar Bruno i el va abraçar amb totes les seves forces.
Set anys després Bruno ja té deu anys, un dia mentre jugava amb el seu germà sa mare va exclamar:
- Mireu!. Està començant a ploure.
Tots van anar a mirar. Bruno va veure com plovia però també es va fixar que hi havia boira. Es va espantar perquè li va recordar el que li va succeir quan era menut. Esglaiat se’n va anar a la seva habitació, quan va tornar, els seus pares i el seu germà estaven sonàmbuls, ho tiraven tot, va veure que tenien una espècie de boira a l’orella, asustat va eixir de sa casa quan de repent, de la boira va eixir un cotxe i li va donar un colp. Va pensar que hi havia sigut un somni, se’n va anar a desdejunar però es va fixar que els pares i el germà sempre es tapaven les orelles.
Va eixir a la terrassa, hi havia boira, amb el cor amb un puny va tancar els ulls i les mans, va entrar i no se com, va ser transportar al bosc on es va perdre quan era menut.
Bruno es va despertar, tot havia sigut un somni.

Escrit per Darío