EL SECRET D'ÍBIC

  PER LILIANA

En un  petit poble  anomenat   Íbic , hi havia un grup de quatre amigues, el grup el formaven Leire, Lidia, Guillem i Laura.

Íbic era un poble antic, bonic, poblat, tranquil, amb uns secrets que sols sabien determinades persones.

Un matí solejat  les amigues estaven per el poble passejant.  Laura estava contant que ella se n'anava  d’excursió amb els seus pares.

Laura té 12 anys,  el seu cabell és arrissat, castany ros , curt, abundant, té  els ulls  marrons ,rodons, dolços. És guapa, alta i li agrada anar a llocs nous i descobrir-los.

Leire i Guillem deien que ells no se n'anaven a cap lloc. Ells dos són veïnes.  Leire té 12 anys , el seu cabell és llis, marró,llarg, un poc ondulat, els seus ulls  són blaus, rodons i bonics ,és guapa , intel·ligent, li agrada saber coses que havien ocorregut en el passat i vivia amb el seu avi.

Van passar per un carrer que hi havia un grup d’àvies, les àvies parlaven  d’una ciutat destruïda.

Guillem va escoltar la conversa de les àvies i li ho va contar a les seves amigues i entre tots  van decidir investigar, el primer que van fer va ser anar a la biblioteca i buscar algun llibre que tingués informació d’aquesta ciutat. Es van passar tot el matí buscant fins que Lidia va dir:

-Ací no hi ha cap informació, parem ja de buscar.

Després del que va dir Lidia van parar de buscar i se’n van anar a preguntar a les àvies que havien sentit parlar de la ciutat, però quan van arribar les àvies ja no estaven.

A Laura li va parèixer  estrany, perquè les àvies sempre estaven en el carrer parlant fins a les 18:10 de la vesprada i eren les 17:30. Cada una se’n va anar a la seva casa per a buscar informació individualment. Leire li va preguntar al seu avi si hi havia una ciutat destruïda, el seu avi li va respondre que sí. Però que sols hi havia poques persones que sabien tot el que havia passat. Però ell no era una d’eixes persones. Leire li va preguntar:

-Però quines persones ho saben?

-No t’ho puc dir, ho tindràs que investigar  tu.

Leire va cridar a les seves amigues i les va contar tot el que havia dit el seu avi. Encara que  no tenien molta informació van decidir tornar  a buscar a les àvies, però res, no les trobaven.  Lidia va proposar que al  matí següent anaren  a buscar-les al carrer on les havien vist. Al matí següent estaven els quatre on havien quedat. Les àvies no estaven però van veure a dos homes que eixien de la casa de les àvies vestits de negre  sense fer cap soroll i van observar que la porta estava trencada.

Les va parèixer  molt estrany per això van decidir que Leire i Guillem seguiren als dos sospitosos i  que Lidia i Laura  entraren dins de la casa. Quan estaven dins de la casa van veure que estava tot tirat per el sòl, com si haguessin  entrat a furtar o a  buscar alguna cosa. Van veure que les àvies no estaven però si que estaven les seves coses, van arribar a la conclusió  que els dos sospitosos, van anar a buscar a les àvies, no a furtar. Mentre Leire i Guillem estaven seguint-los, els dos sospitosos van entrar a una casa petita, un poc destruïda , amb males condicions, ells es van assomar a les finestres i van veure a una de les àvies. Guillem va cridar a Laura i li va dir el que van  veure, després és van reunir les quatre i van dir el que va passar. Lidia va començar a fer fotos a la casa i  on estaven les àvies.

Lidia té 12 anys, el seu cabell és llis, negre, curt, abundant, els seus ulls són marrons foscos , rodons i preciosos. No és molt alta, és guapa, li agrada fer fotos.

Quan van acabar  cada una se’n va anar a la seva casa. Leire li va contar al seu avi el que havien investigat, el avi li va dir que ara tenien que investigar per què havien segrestat a les àvies . Aleshores Leire va enviar un correu electrònic a les seves amigues que posava:

DEMÀ A LES 10:3O DEL MATÍ DAVANT DE LA CASA DE LES ÀVIES.

Leire és va passar tota la nit sense dormir pensant en el “perquè” i amb els seus pares. Al matí  següent estaven allí totes les amigues. Guillem havia proposat que podrien passar les fotos a l’ ordinador i analitzar-ho.

Guillem  té 12 anys, el seu cabell és arrissat, ros,curt, els seus ulls són verds, rodons i vius, és un poc baixet, li a agrada la tecnologia, més que tot l’ordinador.

Guillem  i Laura van anar a analitzar-ho a casa de Guillem, mentre Leire i Lidia  anaven a la casa on estaven les àvies  segrestades. Van veure  a una de les  àvies que estava intentant escapar i  Leire i Lidia la van ajudar i  la van posar fora de perill , l’àvia les va donar les gràcies.

Lidia li va preguntar:

És vam sentir que parlaves d’una ciutat destruïda, ens pots contar més coses?  

-Si  –va respondre l’àvia

L’àvia va començar a parlar i va dir:

  Ja fa molts anys hi havia una ciutat amagada en la muntanya, la ciutat es coneixia com a Benifar. Era una ciutat petita, bonica, agradable, bulliciosa, fins  que un dia, ja fa 31 anys,  de colp i repent, van sentir un soroll molt fort i gent cridant i plorant desesperades i malferides, quan les persones que estaven treballant als seus camps  van acudir per veure el que passava a Benifar, es van trobar amb tot el poble destruït, i sols quedaven les restes de cases que havien sigut incendiades, i de persones mortes.

Però tot això qui ho va destruir? -va preguntar Leire.

Tu eres una de les persones que ho saps tot, no? - va preguntar Lidia

Si jo sóc una de les poques persones que ho sec. – va respondre l’àvia.

Eixa destrucció la provocar un home anomenat Albino Crispo, ell era un home amargat, envejós, i que volia manar de Benifar però no el van deixar, per això va provocar eixa massacre, jo i unes persones més sabien que va ser ell perquè ens va tocar de prop, així com també sabem que es va crear un grup i i li van donar un escarment i ja no va tornar més per aquesta zona, encara que abans d’ anar-se’n els va amenaçar que algún dia tornaria a per ells. I ara ell vol vengar-se dels pocs que queden.

Ens podries guiar fins on es trobava la ciutat? – va preguntar Leire

Clar que sí, però hui no perquè està fent-se de nit, demà a les 11:00 del matí ací davant de m’ha casa.

Jo ara vaig a denunciar el que m’han fet- va dir l’àvia

No! - va dir Lidia

Nosaltres estem fent un arxiu d’aquest cas per això no té  que denunciar, quan resolguem el cas podrà denunciar-ho perquè tindrem les proves. – va explicar Lidia

Val, tindré paciència – va dir l’àvia

Fins demà –va dir Leire

Al matí següent  mentre anaven a casa de l’àvia, Leire explicava a Laura i a Guillem el que havia dit l’àvia. Laura dins de la seva motxilla portava una corda, aigua, menjar...

Lidia portava el seu ordinador, Leire bosses especials  per a posar objectes antics i una tenda de campanya, Lea portava la seva càmera de vídeo i de fotos. Quan estaven en casa de l’àvia van començar la ruta, uns minuts més tard ja estaven en la muntanya, però va començar a ploure molt fort, van tindre que parar i muntar la tenda de campanya i refugiar-se allí de la pluja.

Quan va passar la pluja van continuar caminant, però van veure que els dos homens estaven seguint-les. Elles es van adonar  que les seguien, per això van decidir amagar-se i donar-los una sorpresa. Tot va eixir a la perfecció però... Hi havia 3 homes més i les van segrestar, les van dur a la casa on estaven la resta de les àvies. Laura va trobar una forma de escapar, va moure una pedra, darrere  hi havia un forat que comunicava amb l’exterior, van eixir per eixe forat. Quan ja estaven totes fora van continuar la ruta, Lidia va fer fotos a la casa.

   Van continuar caminant, a la fi van arribar al lloc amagat on es trobava Benifar. Es van trobar amb un poble antic, derruït, on sols quedaven restes molt antics i molt valuosos. Pareixia un poble fantasma.  Lidia va fer fotos sense parar. A continuació van tornar al poble i li ho van contar tot a la Guardia civil,  ja tenien  el cas resolt, l’avi de Leire estava molt orgullós. Sols quedava una pregunta sense contestar. Finalment Leire les va preguntar a les avies i al seu iaio, com és que ells sabien tot això. Abans de contestar-li es van mirar i per fi van contestar. Resulta que ells eren fills de les poques persones que van sobreviure a eixe desastre i no podien dir res perquè li tenien por a Albino Crispo, que els va amenaçar en matar-los si deien algo. Però ara ja era tot diferent perquè estava detingut gràcies a elles, igual que els 5 segrestadors, que eren homes pagats per Albino.

Com agraïment pel que havien fet, van organitzar una festa en honor a elles i estava allí tot el poble. La festa es va celebrar a les afores del que un dia va ser el poble de Benifar.

Les restes de la ciutat de Benifar van ser traslladades al museu d’ Íbic, ja que era algo històric i perquè pogueren ser contemplades per totes les persones que volgueren tant d’ Íbic com d’altres llocs. Elles van escriure un llibre sobre la història de Benifar i el van anomenar EL SECRET D’ÍBIC. Va ser molt famós en el món .