LA CIUTAT DELS DIBUIXOS

Per Darío Rodríguez

         Els meus pares, la meva germana i jo arribàvem a la nova casa seguits pel camió de la mudança. No és que em fera molta gràcia mudar-me i deixar els meus amics, però mon pare havia trobat treball en aquell lloc i això no era discutible.

Quan vam baixar del cotxe mig bocabadats i alçant la mirada, la meva germana i jo observàvem la casa, recorde que era un xalet de tres pisos rodejat de bancals a la part de dalt i a la part de baix. Els bancals relluïen gràcies a l'agret. Les flors dels ametlers baixaven volant i deixant l'entrada de la casa d'un color rosa que aconseguia que se'ns quedara la mirada perduda, fins que un crit del nostre pare ens va despertar.

-Xiquets veniu!

-Que passa pare? -Li vaig preguntar amb molta intriga.

-Mireu quin paisatge tan preciós voreu tots els matins al alçar-vos. Va senyalar cap l'altre costat.

-Què? Vos agrada? -Va preguntar ma mare amb un gran somriure a la cara. La meva germana va respondre ràpida i entusiasmada.

-Si, molt!

Era molt bonic però jo ja estava meravellat amb el paisatge d'abans, hi havia unes muntanyes al fons i un xicotet riu que baixava per aquestes.

Quan vam entrar a la casa em va agradar inclús més que per fora, pareixia rústica però reformada i el sol de fusta, els meus pares van anar al balcó mentres la meva germana i jo pujàvem espentant-nos i corrent per les escales per triar l'habitació més gran, però per desgràcia ella va arribar abans.

-Ha, ha, ha, he guanyat.

-No val. Tu ets la major i en l'altra casa també tenies l’habitació més gran!

-Haver arribat abans.

Quan anava a contestar-li ma mare ens va cridar.

-Xiquets! Mireu pel balcó!

Vaig pensar que no seria rés, que potser era un pardal bonic o  per l'estil, però era una piscina! Amb tota la il·lusió vaig dir:

 -Mamà vaig a banyar-me!

-Ei! Estem a l’hivern! -Va contestar ella.

-Ah, és veritat, és que tenia tanta emoció que...

-Ai! Però que fava estàs.

Mentres baixava per les escales van tocar al timbre, la meva germana va obrir la porta i als pocs segons ja estàvem tots reunits a l'entrada. Eren els nostres veïns. Ells anaven presentant-se i coneixent-nos, però la meva atenció la tenia guanyada una gran cistella amb pomes, peres, plàtans i per sort la meva fruita favorita:

-Taronges!! Vaig exclamar mentres se me feia la boca aigua.

 Ma mare em va xafar el peu, em va mirar malament i va dir:

-Oh! moltes gràcies però... normalment solen ser els nouvinguts els que porten algun detall als veïns.

-Per això, ens acabem de mudar. -Va dir el pare de l'altra família mentres li passava el braç pels muscles de la seua dona.

-Quina coincidència, nosaltres també acabem d'arribar. Eeeh... preneu una botella de vi - Va dir mon pare.

No crec que li fera molta gràcia donar-li la botella, ja que era la que vam comprar per inaugurar la casa i els va costar un ull de la cara.

-Moltes gràcies! -Va agrair la nova veïna. Mentres els veïns s'anaven, els seus dos fills que pareixien tindre la meua edat o la de la meva germana ens van proposar:

-Si necessiteu qualsevol cosa o voleu jugar ja sabeu on som.

-Clar, dins d'un estoneta aniran a jugar amb vosaltres, ella és Marta i ell Toni. -Va dir il·lusionada ma mare al vore que ja féiem amics.

-D’acord, gràcies. -Va dir la xiqueta mentres intentava sostindre una risa flluixa.

Quan se'n van anar mon pare va baixar exclamant molt alterat.

-Aaaah! que faré, que faré!!! El primer dia de feina i ja arribe tard! Que pensaran de mi! 

-El poble està a 2 km, si eixim ara et puc deixar a la feina i aniré a comprar. -Va proposar ma mare.

-Val és veritat, anem!

-Adéu xiquets.

-Adéu mama, bona sort papa. -Vaig dir mentres eixien corrent.

-Que vols que fem? -Preguntà la meva germana.

-Si vols pots dibuixar amb mi.

-Val, millor que buscar l'Ipad, ja veuràs, faré el millor dibuix del món! -Va presumir ella. 

Al cap d'una estona va tornar ma mare i va dir:

-Si no esteu fent res ajudeu-me a desempaquetar les coses.

-Ens anem a jugar! -Vaig dir ràpidament mentres corríem cap a l'eixida.

-Uf, que sort hem tingut. -Va dir Marta mentre es recuperava de la carrera.

-Per què no preguntem als veïns si volen jugar?

-D’acord, és una bona idea.

Quan vam tocar a la porta ens va obrir la xiqueta.

-Hola.

-Amanda.- Va dir ella al veure que no sabíem el seu nom.

-Això Amanda, a tu i al teu germà vos apetix anar a jugar?

-Espera un moment. Eh, Mark! Són els veïns diuen que si volem anar a jugar?

-Si, i  podem estrenar el meu baló.

Ens vam posar a jugar en un dels bancals de la zona, Mark amb un tir fortíssim va llançar la pilota als núvols i tots vam exclamar:

-Aaala!! -Uuuua!!

-Atenció que baixa!! -Vaig dir mentres fugia. Però per desgràcia a Amanda no li va donar temps a escapar i li va caure el baló al cap.

-Disculpa Amanda ha sigut un accident, jo no volia.

-Ja te la tornaré.

-I, ... on està la pilota? Preguntà Marta.

-Trobe que s'ha ficat a aquest forat.

-A veure. -Va dir Amanda.

-Eh que jo també vull veure! -Deia mentres alçava el cap per dalt del muscle de la meva germana per vore un poc el forat.

De sobte un parell de grans ulls es van obrir en mitat de la foscor. Sorpresos ens vam acostar més al forat, i els ulls s’abalançaren sobre nosaltres. Quan va eixir vam veure una gran rata penada. Per l'esglai vaig entropessar i vaig espentar a tots dins del forat. Entre crits de l'esglai i alguns  cops vam baixar pel forat.

-Mira el que has fet so fava!-I quan Marta anava a colpejar-me, Mark va interrompre.

-Mireu això.

-El què? -Preguntà Amanda.

-Això, és tot blanc!

-Açò em... em fa mala espina.

-A mi també. -Va convindre Marta amb Amanda.

-Eh mira la pilota! Va cridar Mark. Va agafar la pilota i va dir:

-Ja està, ara anem-nos fora.

-Bé.- Vaig assentir jo.

Quan vam eixir del forat acordàrem no comptar-li açò a ningú i tornar l’endemà. En acabar de sopar ma mare ens va preguntar:

-Que heu fet hui? Després d'anar-vos corrent, eh?

-Doncs hem estat jugant amb els veïns. Va dir la meua germana.

-Ben fet. I a què heu jugat? - Ens va tornar a preguntar.

-Doncs… a futbol!-Vaig explicar un tant inquiet.

Al dia següent ens vam reunir tots davant del forat, portàvem: llanternes, navaixes, cordes, menjar... A poc a poc vam descendir a aquell estrany lloc. Desprès d’indagar per allí, vam posar un mantell, menjar i beguda. Mentre Marta i Mark jugaven, Amanda s'unflava a papes i galetes salades, jo estava dibuixant una casa al meu quadern, quan de repent vaig veure com es materialitzava la casa que havia dibuixat i no en 2D si no en3D. Trobe que molta gent s'haguera esglaiat, però nosaltres ens vam sentir amb un immens poder, de sobte teníem un món en les nostres mans.

La meva germana, Mark i Amanda van anar corrent a les seues cases a per papers, bolis i llapis de colors.

Vam començar ha dibuixar edificis, parcs, paisatges... i un personatge!

Era un tant pintoresc, tènia un barret i una cara prou singular que em va cridar l'atenció, seria perquè ho va dibuixar la meua germana, es que no dibuixa molt bé.

Ens vam posar ha parlar, va dir que es cridava 0001A, Peró no feia falta ser un geni per endevinar-ho, per que ho posava en la seva camiseta.

 A les poques hores ja teníem una ciutat sencera, que continuava creixent i creixent. I en ella desenes de nous d'habitants que nosaltres dibuixàvem.

Alguns van començar ha fer les seues vides, es relacionaven, els xiquets s'inventaven jocs... i al poc de temps, tots tenien treballs, amb càrrecs majors o menors en aquella societat tan peculiar.

Em vaig donar compte que estaven buits d’emocions mai és reien ni ploraven ni res de res. Després d'una bona estona parlant i jugant amb els personatges Amanda va exclamar:

 -Oh, deu de ser tardíssim hem d'anar a dinar!

-Se m'ha passat el temps volant, anem!

-Els nostres pares deuen d'estar molt preocupats!

Quan anàvem ha eixir vaig escoltar una dolça veu que preguntava:

-Vos aneu perquè no vos agradem? .

-No, no és per això, és que tenim altres vides fora d'ací, vos prometem que tornarem dins de molt poc de temps.

Quan eixim del forat vam anar directament a les nostres cases, quan vaig entrar ma mare havia acabat de cuinar.

Em vaig apropar a l'orella de Marta i vaig dir:

-No has notat gens extrany del temps.

-Si, jo t'anava ha dir el mateix, el temps passa més a espaiet a la ciutat.

-De que parleu xiquets?

-De com olora de bé el dinar. -Va dir la meva germana ràpida i dissimulant.

-Moltes gràcies. -Va agrair ma mare.

En acabar de dinar ens vam anar a reunir-nos al costat del forat com havíem quedat.

Mark i jo vam dir a al mateix temps:

-No heu notat res en el temps?

-Que bo!

-Ha, ha, ha!

-Llavors vosaltres també? - Preguntà Amanda.

-Doncs si!

-Jo, açò és un poc estrany, no?

-No hem digues que el gran Mark té por. -Va riure la seva germana al veure aquella magnífica oportunitat de venjar-se per la balonada.

-No, no això no és veritat! -Va replicar ell .

Ens vam mirar i ens donar-em compte de que tots teníem tant por que ens tremolaven les cames i en canvi dents teníem castanyoles, no, tots no.

la meva germana estava tan tranquil·la com... donsc com sempre, quasi mai s'altera, sempre està molt tranquil·la.

Casualment va ser ella qui va interrompre aquell silenci tan extremecedor.

-Així millor, tindrem una estona més per a jugar. I no heu notat res en els dibuixos?

-Si, no tenen emocions.

-Doncs que podem fer?

-Podem lligir-los llibres i aixina agafaran les emocións dels personatges dels contes.- Vaig propossar. 

Ja dins vam reunir a tots els personatges per a llegir-los els contes que aviem agafat, entre ells: "L'história interminable", "Paraules de caramelo", "Gerónimo Stilton", "Harry Potter" i molts llibres més. Amb cada llibre guanyaven noves emocións. Amb "Gerónimo Stilton" conseguien que es rigueren. Amb "Harry Potter" començaven a tindre por, emoció... Amb "L'história interminable" van guanyar molts sentiments: alegria, felicitat, tristesa, empatia... i amb "Palabras  de caramelo" van obtenir amistat, esforç, amor, tristesa, ...

Vam dibuixar un parc amb bancs, plantes i una font en la que ens sèiem quan llegíem. Al cap d'uns dies els dibuixos tenien tots els sentiments que coneixíem. Ara donava gust parlar i jugar amb ells. De vegades ens feien els deures, i nosaltres li llegíem un conte que no coneixien, teníem una amistat molt especial. Però  això no va durar sempre.

Els pares d'Amanda i Mark es van separar, sa mare al guanyar la custòdia se'ls va emportar a viure amb la seva germana resident a França. A mon pare li van destinar a una altra ciutat i ens vam tindre que mudar.

I ací tornava a estar jo, eixint de ma casa, en el cotxe  amb el camió de la mudança darrere. Aguaitat per la finestreta vaig pensar en que els dibuixos estarien molt tristos ara que ja tenien sentiments, els dibuixos estaven tan tristos que al plorar se'ls va borrar la tinta i es van desfer. Des del cotxe mirava amb tristesa el que per a mi havia sigut una gran llar.

Al mateix temps que algunes llàgrimes brotaven dels meus ulls i la cara reflectia tristesa, tenia l’alegria d'haver pogut gaudir d'aquella peculiar i especial ciutat.

Ahí estarà aquella meravella, esperant a que algún xiquet com tú la trobe i la pugues gaudir molt més que nosaltres.

Darío