IVAN ARMÈNDIA

PER RAÜL SEGUÍ

Jo, Ivan Armènida, de 35 anys, sóc el millor ciclista d’Espanya.  

La meua història va començar el dia en que el meu pare em va animar a agafar una bicicleta per primera vegada en la meva vida, en aquell moment jo tenia 5 anys. Aquell dia,  jo tenia molta por de pujar-me en aquella bici, ja que resultava ser més gran que jo. Quan vaig posar el meu primer peu en un pedal, la bici va començar a moure's  i jo, com era la meua primera vegada vaig sentir pànic perquè la bici poguera caure i jo anar darrere. Quan per fi vaig posar els dos peus en els pedals, el meu pare,  em va estibar a poc a poc per a que jo poguera pedalar i ensenyar-me.

Amb la pràctica de cada dia, li vaig agafar el gust a allò de muntar en bici. El meu pare molt satisfet de mi,  digué:

-Molt bé fill, si continues així, arribaràs a ser un molt bon ciclista – digué el pare.

Amb aquestes paraules jo vaig reflexionar molt sobre el meu futur, vaig arribar a pensar que podria ser el millor ciclista, ja no dic de la comarca, sinó d’Espanya. Així que vaig decidir posar-me a entrenar tots els dies amb la bici, ja que el meu propòsit era arribar a ser el millor.

Durant 10 anys, vaig estar tots els dies entrenant. En eixe moment jo tenia ja 15 anys, i era l’edat en que es podia començar a fer competicions ciclistes. Doncs com tenia l’edat perfecta li vaig dir al meu pare si podia entrar en la competició, i ell respongué:

-Clar que si fill, si és el que desitges, endavant.- digué el meu pare amb un somriure.

-Gràcies pare, les teves paraules m'han servit de gran ajuda.- vaig contestar.

Una vegada que ja estava clar que anava a inscriure’m en la competició, jo i el meu pare vam anar a l’ajuntament del meu poble per enviar tots els documents necessaris per poder participar. Durant 3 dies vaig estar molt nerviós, ja que havia de rebre una carta de l’organització ZAUS de la competició ciclista, acceptant-me per poder competir. Per fi va arribar el dia en que la carta es trobava en el meu bussó. Vaig cridar el meu pare:

-PARE! La carta ja està ací, crida la mare per obrir-la tots junts-. Vaig dir emocionat.

Tots reunits ja en el saló de casa, varem obrir la carta i deia:

“ A sigut acceptat en la competició de ciclistes que tindrà lloc el proper més d’abril dia 24, a les 9:00 hores en la Plaça Major de Madrid.

Moltes gràcies per inscriure’s.  T’esperem.

Firmat: l’organització ZAUS.”

El dia de la competició estava molt emocionat per poder competir, però també estava un poc cansat ja que en la nit anterior no vaig poder pegar ull per culpa dels nervis.

Però jo ací estava, amb els ulls ben oberts a falta de minuts per a que començara el gran dia de la meua vida.

Ja era l’hora de començar, tots ens posarem en fila, i PAM! Començà la competició.

Ja acabada la competició i amb el millor resultat que em podia esperar, com va ser quedar en 1r lloc, vaig decidir que aquesta era la meua vida, que jo volia viure de les bicicletes.

Han passat ja 15 anys i amb els meus 30 vaig ser el millor ciclista d’Espanya. Vaig aconseguir el meu propòsit, que era ser el millor.

La meua vida es basava en les competicions. Un dels rivals mes durs que tenia era el famós Ryan Sparchik. El que jo pretenia era ser millor que Sparchik per això el que feia cada dia era entrenar moltíssim. El dia 30 d’agost teníem una gran competició, és a dir, la millor competició del món. En aquesta sabríem qui es millor que qui, entre jo i Sprachik.

A falta de 2 dies de la gran competició, la qual jo estava molt il·lusionat vaig sofrir un terrible accident, tot va ocórrer quan jo estava en un dia de entrenament, anava per la carretera entrenat quan un camió es va interposar per el camí que jo anava.

Des d’aquell moment que no recorde res del que va passar, fins que vaig obrir els ulls i em trobava en l’hospital.

El primer que vaig veure en obrir els ulls va ser al meu pare, plorant per que tenia por de que em quedara en coma. El meu pare va estar parlant una bona estona en els metges , quan varen acabar de parlar el meu pare es va dirigir a mi plorant i em digué:

-Fill, com bé saps, has tingut un terrible accident i aquest ha fet que patires una lesió en la columna, és a dir, vas a quedar-te paralític.- Va dir el meu pare plorant molt.

Jo, en sentir aquestes paraules em vaig enfonsar, ja que això significava no poder tornar a muntar en bici. Vaig passar un any de depressió, però amb l’ajuda de la meua família vaig poder eixir endavant.

El que conduïa aquell camió va ser Sparchik, la policia el va trobar i el va arrestar, per fer un atropellament intencionat, és a dir, que ho va fer per a que jo no poguera competir.

Així és la meua historia des dels 5 anys fins ara, als 35.

FI