EL MISTERI DEL PARC D’ATRACCIONS
Hi havia una vegada una xiqueta que tenia dotze anys i li deien Marina, que sóc jo. Jo havia d’organitzar el viatge de fi de curs, vaig pensar en molts llocs per anar, però el millor de tots va ser anar a la platja i tots els meus companys vam estar d’acord, els va agradar la idea d’anar a la platja.
Va arribar el dia del viatge, el autobús va ser puntual, vam acordar que vindrà a les 17:00 i va arribar a les 17:00. A les 17:30 varem arribar a la platja. Tots els meus companys no vam poder resistir-se a no banyar-se menys la Carmena, jo, la Roser, l’Enric i Joan el mestre. Desprès vam anar a passejar per la platja, vam caminar una bona estona i jo estava molt cansada, així que em vaig seure en una pedra i molt silenciosament es va obrir una porta en una muntanya, molt petita muntanya. Nosaltres, es a dir, jo, la Carmena, la Roser i l’Enric vam entrar i estava tot, totalment fosc, no es veia res. Però menys mal que l’Enric portava el mòbil i va il•luminar tot el lloc. Vam tirar avant i es vam trobar un mapa de cartró pedra, vam seguir el mapa fins que vam arribar a una via, va passar de sobte una vagoneta i a la següent vam pujar i vam arribar al final. Vam veure que i havia un parc d’atraccions abandonat, vam seguir caminant fins que vam sentir una rissa diabòlica com d’un pallasso i ens vam espantar molt, menys jo que vaig decidir anar a buscar de qui era eixa rissa diabòlica i vaig veure un pallasso pel parc corregent. Jo el vaig seguir, vam pujar a la nòria i quan vam baixar es va trencar. Desprès vam pujar als cars i no anaven, anaven canviant de car en car i a la fi el vaig arraconar a la sala dels recreatius però en va atrapar fins que vam arribar els meus amics. Jo vaig veure que portava una capa de maquillatge i li va caure una gota de suor, li vaig veure una part metàl•lica. Era un robot!. Aleshores li vaig dir a la Roser amb senyes:
- Agafa el poal d’àcid i tira-li damunt del pallasso abans de que vos agafe.
Aleshores, la Roser li el va tirar i a la fi se’n va anar. No vam descobrir de qui era el robot , qui ho havia fet.
Escrit per Maria
ELS TROFEUS EN EGIPTE
Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Anita i li agradava molt el joc del marro. Sempre, en educació física, demanava jugar a aquest esport.
Un dia quan estava rentant-se, va xafar una rajola i es va obrir una porta secreta i van veure una cantonada de trofeus. Llavors va acudir al professor i li va dir que eren uns trofeus de marro i que en Egipte hi havia un tresor relacionat amb els trofeus, aleshores quan va tocar en el col•legi informàtica, va buscar el relacionat amb els trofeus i va veure que en Egipte, en una piràmide, hi havia una descripció que ningú ha pogut desxifrar i Anita, que era bona en les descripcions perquè havia estudiat molt, va decidir anar a Egipte a desxifrar-ho.
Quan va arribar a Egipte, va anar a la entrada de la piràmide i Anita li va preguntar a un vigilant hi havia:
- Vigilant, podria entrar en la piràmide?
- No!-va respondre en seguida .
- Però jo puc ajudar amb la descripció – Va dir Anita amb tota la il•lusió .
-No, no i per últim no! .
Aleshores va rodejar la piràmide i va descobrir una entrada secreta va entrar i va veure la descripció tan famosa d’Internet i va llegir poc a poc. ¨Moltes trampes hi haurà
però al final un tresor trobaràs
amb la descripció final ¨
Aleshores va veure que les trampes estaven desactivades i Anita va xafar una rajola i es van activar totes les trampes. Hi havien de tota classe de rajoles que si algunes les xafes, eixien foc, un altra que era un rotllo amb punxes ,etc...Al cap d’unes hores les va superar totes i va llegir la descripció final i posava:
¨molt be ara tindràs una recompensa
però tindràs que xafar una rajola
i s’obrirà la porta¨
Va xafar la bona i es va obrir la porta i va veure un passadís molt llarg i al final hi havia unes coses d’or que brillaven molt , els trofeus.
Anita va córrer a agafar els trofeus, que era el propòsit que la va portar allí.
El vigilant o va veure tot i li va dir :
-Hi ha un campionat de marro .
1 ANY DESPRÉS
No va guanyar la final de marro, però va conèixer una xiqueta eixa xiqueta va fer tots els marro del partit . La xiqueta es va unir a l’equip i van guanyar totes les copes que es proposaven .
FI
Escrit per Natalia
EL GRANGER I EL CAVALL
En un poble molt petit envoltat de muntanyes, a la part alta d'una d'elles hi havia una granja plena d'animals, ovelles, porcs, gallines,... etc.
Un dia sortint els animals a pasturar, les cabres van destrossar la granja i cada un dels animals van agafar un camí diferent cap a les muntanyes.
Quan va arribar el granger, que era gord i baixet amb la pell clara, sempre du una boina al cap i li deien Antoni tenia vint-i-cinc anys. Va veure la destrossa que havien fet els animals i tot disgustat es va posar a plorar.
En aquell moment va arribar un cavall, el cavall és gran, bonic i alt. La pell de color negra i li deien Simba, tenia onze anys.
Li va preguntar al granger que li havia passat. Ell li ho va contar tot i el cavall li va dir:
- No et preocupes jo t'ajudaré a fer-ne una nova, però primer anirem a buscar els animals.
Es van posar mans a l'obra, Antoni se’n va anar cap a dalt de la muntanya on hi havia un xicotet poble i va anar preguntant si van veure uns animals de la granja.
-Heu vist a uns animals. Li va preguntar Antoni a una àvia.
Hi ha un animal per cada muntanya, i l’avia es va dir que les vaques anaven per el poble boges per que no estaven al seu lloc.
I el granger va veure a les vaques i li va dir que ja tenien la granja construir, Simba i les vaques van buscar als porcs i quant se’ls van trobar els porcs van començar anar darrere d’ells, per que estaven furiosos poquet la granja estava destrossada, però Antoni les va intentar dir que la granja estava destruïda i els porcs les van fer cas a les vaques, i van anar amb ells després van anar a buscar a les gallines però van veure que estaven en una altra granja i li va dir a l’amo que les gallines eren de la seva propietat, però el granger les va dir que no, a les hores quan es va fer de nit van anar al corral de les gallines i Antoni les va agarrar a les gallines però el granger que es deia Carles l’altre granger va anar darrere dels porcs, però els porcs van anar a per ell i es van tirar damunt, i quant van deixar al granger destruït. Van anar tots a la granja i van ser feliços per sempre.
Fi.
Escrit per Héctor
EL XIQUET I EL DRAC
Hi havia una vegada un xiquet que li deien Joan. Desprès d’anar a l’escola se’n va anar a treure el gos a passejar pel bosc. Més tard quan passejava pel bosc, es va trobar un ou.
- Quin ou tan gran!- va dir Joan, i se’l va emportar a sa casa i el va posar al seu llit.
Se’n va anar al bany i quan va tornar no estava l’ou i va mirar baix del llit i va veure un drac i Joan va fer:
- Aaaaahhh
I els dos es van assustar i Joan li va donar un got de llet i carn tots els dies fins que es van fer amics.
Un dia el drac com era prou major volia ensenyar-se a volar i Joan el va ajudar a aconseguir volar.
– Mira ara t’agafaré i et posaré damunt d’una taula- li va explicar Joan. Va començar a moure les ales i va caure, ho va intentar moltes vegades fins que ho va aconseguir.
Desprès d’un temps es va fer més major, i volia anar-se’n amb els seus verdaders pares i Joan ho va entendre, se’n va anar al bosc amb el drac al lloc on es va trobar l’ou. El drac va veure un planeta de dracs i el xiquet va dir:
- Anem-nos-en a casa.
Joan va pujar a la gepa del drac per anar-se’n a casa, però el drac no li va fer cas i se’n va anar al planeta dels dracs.
Continuarà...
Escrit per Raül
FUTBOL DE MENOR A MAJOR
Hi havia una vegada un xiquet que li agradava molt el futbol però que no sabia jugar. Un dia es va apuntar a futbet en un poble petit i com a futbet s’entrena i així que poquet a poquet va anar entrenant-se fins que un dia ja sabia jugar.
Va arribar el dia de jugar el primer partit.
No van guanyar.
Però al pròxim partit van guanyar. I es va fer tan bo que un dia va vindre un home tot de negre amb una maleta i li va dir:
- Vols vindre al València a entrenar?.
I el xiquet li va contestar:
– Estaria encantat però primer li ho tinc que dir als meus pares. Vine demà a les 17:00 ací i t’ho diré.
A l’endemà estava l’home vestit de negre allí i el xiquet li va dir que si que podia. Directament se’n van anar a València.
Van entrenar fins la nit. Però havien d’ entrenar tots els dies .
Va arribar a ser el més bo de l’equip.
Desprès d’uns quants anys va vindre un altre home de negre i li va preguntar si volia que el fitxara el Barcelona. El xiquet va dir:
- Doncs clar!
El van fitxar i quan tenia 23 anys va arribar a ser el més bo del món.
Des de que va arribar ell, el Barcelona i l’Espanya va canviar, sempre guanyaven i es va fer famós.
Escrit per Carlos
QUIN POBLE MÉS AVORRIT!
...Però per què ens anirem a viure a un altre lloc si estàvem molt bé a València?. A més no sé ni com es diu, Benii quee??
El pare va dir:
- Esperem que arribem a bona hora.
De sobte van veure un cartell que deia “BENIDOLEIG”:
- Mira allí està!- va dir Joan.
Esperança, la xiqueta, va contestar amb ironia -Iupiii!-.
Després de 2:00 h de cotxe,van arribar a Benidoleig pel matí Esperança, el seu germà Xavier, som pare Joan i sa mare Carme, impacients per veure la casa: era gran, bonica i antiga.
Quan van arribar, Esperança va pensar...I a quina escola anirem. Segur que és un lloc vell i menut, si es que hi ha escola. Ara veuràs com ací no passa res interessant.
Ens van instal•lar en la casa, i van desfer les maletes, van dinar, i van eixir a donar una volta pel poble.
- Uff Xavier, aquest poble es tot una costera, no podràs ni jugar a futbol – va dir Esperança.
No es veia a ningú pel carrer, sols algun gat i tres avies fent barxes.
-Bon dia senyores.
-Bon dia, vosaltres de qui sou?
-Som de València. Hem vingut a viure a aquest poble perquè ma mare és la nova infermera. Vostès saben on està l’escola, i si es nova o vella?
- Uii, l’escola es noveta, noveta i hi ha de tot.
...Que voldran dir en “de tot”?- van pensar.
Al cap d’una estona van tornar a casa, a sopar i després a dormir. L’endemà seria un dia molt dur.
Al dia següent els dos germans se’n van anar a l’escola.
Els havien dit que l’escola s’anomenava Mestral.
Mentre caminaven van sentir un crit esgarrifador. Es van espantar, i van mirar cap amunt i van veure un home que queia del cel en sec, i quan estava prop de terra pegà un botet i caigué dret, i de sobte va dir:
-Hola, bon dia.
Els xiquets no s’ho podien creure, i per si no fora poc el xic se’n va anar caminant com si res.
Quan van arribar a l’escola ho van contar a un xiquet, i va respondre:
- A ... si, serà el meu oncle que sempre que va a la muntanya a buscar esclata-sangs, baixa d’un bot.
Els germans es van quedar sorpresos però no van dir res, sols es van quedar en la cara de pedra.
A l’hora del pati Esperança i Xavier van anar a jugar a l’arener, i de colp i repent va sortir un home de baix terra, i un xiquet que estava jugant a l’arener va dir:
-Hola, tio Bertomeu, hui has trobat aigua?
-No, hui no, tornaré demà per a buscar-ne.
Els germans van ser els únics que es van quedar amb la boca oberta, això no s’havia vist mai.
Xavier i Esperança, tornant cap a casa, no sabien en que es tenien que trobar, així que van caminar i van caminar i, pam!! Es van veure a una àvia que anava a grapameus amb un burro que parlava damunt del seu coll, i per si no fora prou... van passar per davant d’una plaça, i van veure que hi havia un gat ballant jazz i cantant. Els germans sense poder evitar-ho es van riure, però interiorment tenien por, molta por.
Per a arribar a casa havíem de passar pel bancal; i com no, van veure una altra cosa raríssima! No sabeu que de vegades pasturen ovelles? però noo!! En aquest poble hi havia un home que pasturava abelles, xiulava i les abelles canviaven de flor.
Els xiquets espantats se’n van anar corrent a una cabina de telèfon i van trucar a la policia local, van tardar un poc en contestar, però al cap d’una estoneta van contestar:
-Qui crida a estes hores, no sabeu que estic preparant-me per als bous al carrer?
-A, a ,aaa... A aquest poble passen coses molt estranyes. Hem vist un home queia del cel, un altre que sortia de baix terra, una vella que portava un burro al coll, un home que pasturava abelles, un gat que balla jazz i canta, i tenim por de caminar per no trobar-nos en res més!
-Muuuu!!! Muuu!!! I això vos pareix estrany? Què vosaltres d’on sou?
-Aaaahh!!! Un bou policiaa!!! Un bou polic...!!!
-Esperançaa...,...Esperançaa... Despertat que hui es el primer dia d’escola, i no vull que fages tard -va dir la mare en veu baixa.
Fi
Escrit per Emma
XIP, LA GOTA D’AIGUA
Havia arribat la primavera i en el camp estava plovent hi havia un
xiquet que li deien Joan. N’hi havia una gota d’aigua que havia caigut en un arbre gran.
El xiquet va entrar en la gota .Va veure moltes aventures. Es va encontrar un col•legí del futur i no coneixia ningú i va dir:
- Vosaltres qui sou?
- I tu?
- Jo sóc un xiquet del camp i em diuen Joan.
- Nosaltres som uns xiquets del futur.
- Voleu ser els meus amics?
- Sí!!!!!!!
Després d’un any.
Va eixir de la gota d’aigua i va passar una cosa molt trista.
Que la gota Xip es va morir.
El xiquet estava molt trist i va plorar.
Va tornar al camp perquè plovia i va veure una gota d’aigua igualeta a la seua amiga Xip i en veritat era el seu germà. Van viure moltes aventures junts, però un dia van veure una gota negra que es deia Negreta i va dir:
- Vosaltres qui sou?. D’on veniu? Per què esteu ací? No teniu que estar ací.
Xip va dir:
- Nosaltres podem estar ací per que volem i necessitem trobar els meus pares!!!!
Negreta va dir:
- Doncs, si vols lluitarem Xip i jo
- D’acord!. Estaven molt cansats perquè no eren molt durs i van quedar empatats i va dir Negreta:
- Fem un acord val?
Xip li va contestar:
- De que tracta eixe acord?.
- De que tu vas a buscar els teus pares i jo em vaig a casa.
Es van quedar conforme.
Van trobar els seus pares i van passar moltes aventures junts, els seus pares tenien també moltes aventures dins d’ells i se’n van anar a casa per un camí i el xiquet per l’altre.
FI
Escrit per Valentina
EL CLUB DE LES INVESTIGADORES
Marta, Anastàsia, Mary, Estephanie, Paola.
Eren cinc amigues que les agradava molt investigar.
Vivien en una illa que es deia la illa de les aventures que s’encontrava prop del Japó.
Marta era d’Espanya, Anastàsia de Rússia, Mary d’Anglaterra, Estephanie de França i Paola d’Itàlia.
Un dia quan estaven en el seu institut les tocava classe d’història i el professor les va explicar que hi havia una ciutat secreta, i elles quan van eixir al pati van pensar que podien anar a buscar-la i així ho van fer.
- Però primer no hem de preguntar-li al professor si sap on està- va dir Marta.
- Professor, professor- va cridar Anastàsia.
- Tu saps on està la ciutat secreta?
- Si, si que ho se, perquè jo vaig intentar anar però entre les besties ferotges i les pluges fortes no en van deixar arribar.
- Nosaltres arribarem fins a l’illa de les Magdalenes.
Quan elles van arribar van veure una muntanya molt alta, e
s van quedar meravellades. La muntanya estava formada per dues muntanyes, una damunt de l’altra.
Quan anaven per la meitat de la primera muntanya va començar a ploure molt fort, com va dir el professor.
Van passar la nit allí i el matí següent van continuar caminant, quan estaven dalt de la primera muntanya, van veure uns robots que només es podien vèncer si anaves on es van crear, en aquell moment, un dels robots va agarrar a Paola i va pujar cap amunt i els altres robots els van seguir, però elles no podien anar tant ràpid.
Quan van arribar dalt de tot soles havien roques i Mary es va recolzar en una de les roques i van aparèixer unes escales. Elles les van baixar i van anar caminant i Marta va trobar el laboratori on es van crear els robots i Marta va desenxufar el botó que els donava vida. Van continuar caminant i es van trobar amb un xicotet mapa i quan van alçar la vista van veure el professor d’història.
- Professor que fa ací? – va preguntar Estephanie.
- Vinc a pel tresor.
- Quin tresor? – va preguntar Anastàsia.
- El que teniu assenyalat en el mapa.
- No, no i no, no anem a donar-te’l, primer digues on està Paola.- va dir Mary.
- No busqueu-la vosaltres a soles.
Més avant van trobar Paola i ella les va dir que el professor és el que havia ordenat que em segrestara i elles van anar a buscar-lo però abans havien de passar algunes trampes, unes de foc, unes altres amb espases, ... i elles les van passar totes.
Van arribar a una porta, la van obrir i van passar i van veure a molta gent turística i van veure el professor.
- Professor, que vol dir açò? –va preguntar Mary.
- Només volia comprovar la vostra habilitat com a investigadores. Sou molt bones¡
- Gràcies professor – va dir Anastàsia.
- Les trampes estaven desactivades i jo les vaig activar, el mapa el vaig fer jo i els robots els vaig crear jo.
I quan per fi van acabar de baixar les muntanyes, van decidir crear un club i que es posaria de nom “EL CLUB DE LES INVESTIGADORES”.
Escrit per Liliana
Hi havia una vegada, un xiquet que es deia Miquel. Miquel és moreno, els ulls són castanys com els seus cabells, és prim, el seu nas igual, és alt, li agrada molt muntar a cavall, sobretot li agraden els cavalls i li agrada fer esport.
Miquel vivia rodejat de muntanyes i arbres com la carrasca i el pi, també hi havia un sol gran i bonic. El poble es deia Benidoleig, ell vivia en una caseta al bosc de la muntanya el Seguili.
Un dia es va alçar i va anar a tallar llenya amb el seu pare. Quan estava tallant llenya hi va veure un camí amb petjades de cavall, les va seguir i el van portar a unes praderes on hi havia un cavall blanc i gran. En Miquel va anar corrent al poble a veure si el cavall tenia amo, però no era de ningú. Miquel va pensar que podien fer-se amics, tots els dies anava amb un pot de dacsa. Li el donava tots els dies, fins que un dia el cavall es va acostar a Miquel i va menjar de la seua mà.
Es va quedar bocabadat i desprès en Miquel va decidir posar-li de nom Noble.
Desprès d’uns quants dies de menjar de la mà de Miquel, Noble el va deixar pujar dalt d ‘ell, van galopar per les praderes fins que es va fer de nit. Miquel se’n va anar a la seva casa i per la ràdio va escoltar:
–S’ha de fer una carrera nacional que poden participar tots els que tinguen cavall!
A Miquel li va agradar la idea i al dia següent va anar a veure a Noble i li va contar tota la història de la carrera, Noble va exclamar:
- Iiiiiiiiiiiiiiii!
Miquel va pensar que Noble li deia que si volia fer la carrera.
La carrera era per eixe mateix dia i Miquel va preparar a Noble. Se’n van anar a córrer, quan van arribar es van quedar bocabadats, estava tot ple de cavalls bonics. Es van preparar per a eixir i van esperar a que donaren l’eixida.
-Ja! - van dir.
Van eixir tots els cavalls, eren molt ràpids, Noble i Miquel anaven endarrerits, van fer una esprintada i van passar davant a tothom. Ja veien la meta, van guanyar, es va donar la mà a tothom i la gent el va felicitar. Li van donar el premi i amb el els diners Noble i Miquel van anar a recórrer el món.
Escrit per Pablo
