QUIN POBLE MÉS AVORRIT

QUIN POBLE MÉS AVORRIT!


...Però per què ens anirem a viure a un altre lloc si estàvem molt bé a València?. A més no sé ni com es diu, Benii quee??
El pare va dir:
- Esperem que arribem a bona hora.
De sobte van veure un cartell que deia “BENIDOLEIG”:
- Mira allí està!- va dir Joan.
Esperança, la xiqueta, va contestar amb ironia -Iupiii!-.
Després de 2:00 h de cotxe,van arribar a Benidoleig pel matí Esperança, el seu germà Xavier, som pare Joan i sa mare Carme, impacients per veure la casa: era gran, bonica i antiga.
Quan van arribar, Esperança va pensar...I a quina escola anirem. Segur que és un lloc vell i menut, si es que hi ha escola. Ara veuràs com ací no passa res interessant.
Ens van instal•lar en la casa, i van desfer les maletes, van dinar, i van eixir a donar una volta pel poble.
- Uff Xavier, aquest poble es tot una costera, no podràs ni jugar a futbol – va dir Esperança.
No es veia a ningú pel carrer, sols algun gat i tres avies fent barxes.
-Bon dia senyores.
-Bon dia, vosaltres de qui sou?
-Som de València. Hem vingut a viure a aquest poble perquè ma mare és la nova infermera. Vostès saben on està l’escola, i si es nova o vella?
- Uii, l’escola es noveta, noveta i hi ha de tot.
...Que voldran dir en “de tot”?- van pensar.
Al cap d’una estona van tornar a casa, a sopar i després a dormir. L’endemà seria un dia molt dur.
Al dia següent els dos germans se’n van anar a l’escola.
Els havien dit que l’escola s’anomenava Mestral.
Mentre caminaven van sentir un crit esgarrifador. Es van espantar, i van mirar cap amunt i van veure un home que queia del cel en sec, i quan estava prop de terra pegà un botet i caigué dret, i de sobte va dir:
-Hola, bon dia.
Els xiquets no s’ho podien creure, i per si no fora poc el xic se’n va anar caminant com si res.
Quan van arribar a l’escola ho van contar a un xiquet, i va respondre:
- A ... si, serà el meu oncle que sempre que va a la muntanya a buscar esclata-sangs, baixa d’un bot.
Els germans es van quedar sorpresos però no van dir res, sols es van quedar en la cara de pedra.
A l’hora del pati Esperança i Xavier van anar a jugar a l’arener, i de colp i repent va sortir un home de baix terra, i un xiquet que estava jugant a l’arener va dir:
-Hola, tio Bertomeu, hui has trobat aigua?
-No, hui no, tornaré demà per a buscar-ne.
Els germans van ser els únics que es van quedar amb la boca oberta, això no s’havia vist mai.

Xavier i Esperança, tornant cap a casa, no sabien en que es tenien que trobar, així que van caminar i van caminar i, pam!! Es van veure a una àvia que anava a grapameus amb un burro que parlava damunt del seu coll, i per si no fora prou... van passar per davant d’una plaça, i van veure que hi havia un gat ballant jazz i cantant. Els germans sense poder evitar-ho es van riure, però interiorment tenien por, molta por.
Per a arribar a casa havíem de passar pel bancal; i com no, van veure una altra cosa raríssima! No sabeu que de vegades pasturen ovelles? però noo!! En aquest poble hi havia un home que pasturava abelles, xiulava i les abelles canviaven de flor.
Els xiquets espantats se’n van anar corrent a una cabina de telèfon i van trucar a la policia local, van tardar un poc en contestar, però al cap d’una estoneta van contestar:
-Qui crida a estes hores, no sabeu que estic preparant-me per als bous al carrer?
-A, a ,aaa... A aquest poble passen coses molt estranyes. Hem vist un home queia del cel, un altre que sortia de baix terra, una vella que portava un burro al coll, un home que pasturava abelles, un gat que balla jazz i canta, i tenim por de caminar per no trobar-nos en res més!
-Muuuu!!! Muuu!!! I això vos pareix estrany? Què vosaltres d’on sou?
-Aaaahh!!! Un bou policiaa!!! Un bou polic...!!!

-Esperançaa...,...Esperançaa... Despertat que hui es el primer dia d’escola, i no vull que fages tard -va dir la mare en veu baixa.


Fi

Escrit per Emma