dimecres, 7 de març del 2012
EL MISTERI DE LA COVA
EL MISTERI DE LA COVA
Arribats a un punt hi havia dos camins. Ells van triar el camí de la dreta, perquè al fons veien una llum. Finalment quan arribaren a aquella llum van trobar un gran llac envoltat d’arbres, que era preciós.
A un poble d’Alacant anomenat Benidorm, vivia un xiquet que li deien Pasqualet. Pasqualet era un xiquet molt alt i moreno, tenia els ulls blaus.
Un dia va anar d’excussió a una muntanya .
Allí va trobar una mina i s’hi va assomar, però li feia molta por d’entrar sol, i aleshores va anar a buscar als seus amics. Tots els amics van anar a veure la mina i van decidir entrar. Una vegada dins s’hi trobaren un vagó i anaren amb ell cap a dins.
Arribats a un punt hi havia dos camins. Ells van triar el camí de la dreta, perquè al fons veien una llum. Finalment quan arribaren a aquella llum van trobar un gran llac envoltat d’arbres, que era preciós.
S’adonaren que aquella mina els havia portat a un paisatge molt bonic.
I a més a més, havia trobat una pedra preciosa, estava ficada al mig del llac, se’n va anar a dir-los el que li havia passat.
Escrit per Omar
LA BOIRA
Bruno se’n va anar de picknik amb la seva família. Mentre la mare posava el mantell, el pare vigilava el germà de Bruno. Bruno insistia amb que el pare jugara amb ell, però li deia una i altra vegada que no podia. Cansat de preguntar es va posar a jugar amb la pilota ell soles.
Es va allunyar un poc i de sobte va aparèixer una boira molt densa. Bruno desorientant va començar a córrer pensant que s’apropava a la seva família, però anava allunyant-se més i més. Asustat va començar a plorar i al cap d’uns minuts el pare va encontrar Bruno i el va abraçar amb totes les seves forces.
Set anys després Bruno ja té deu anys, un dia mentre jugava amb el seu germà sa mare va exclamar:
- Mireu!. Està començant a ploure.
Tots van anar a mirar. Bruno va veure com plovia però també es va fixar que hi havia boira. Es va espantar perquè li va recordar el que li va succeir quan era menut. Esglaiat se’n va anar a la seva habitació, quan va tornar, els seus pares i el seu germà estaven sonàmbuls, ho tiraven tot, va veure que tenien una espècie de boira a l’orella, asustat va eixir de sa casa quan de repent, de la boira va eixir un cotxe i li va donar un colp. Va pensar que hi havia sigut un somni, se’n va anar a desdejunar però es va fixar que els pares i el germà sempre es tapaven les orelles.
Va eixir a la terrassa, hi havia boira, amb el cor amb un puny va tancar els ulls i les mans, va entrar i no se com, va ser transportar al bosc on es va perdre quan era menut.
Bruno es va despertar, tot havia sigut un somni.
Es va allunyar un poc i de sobte va aparèixer una boira molt densa. Bruno desorientant va començar a córrer pensant que s’apropava a la seva família, però anava allunyant-se més i més. Asustat va començar a plorar i al cap d’uns minuts el pare va encontrar Bruno i el va abraçar amb totes les seves forces.
Set anys després Bruno ja té deu anys, un dia mentre jugava amb el seu germà sa mare va exclamar:
- Mireu!. Està començant a ploure.
Tots van anar a mirar. Bruno va veure com plovia però també es va fixar que hi havia boira. Es va espantar perquè li va recordar el que li va succeir quan era menut. Esglaiat se’n va anar a la seva habitació, quan va tornar, els seus pares i el seu germà estaven sonàmbuls, ho tiraven tot, va veure que tenien una espècie de boira a l’orella, asustat va eixir de sa casa quan de repent, de la boira va eixir un cotxe i li va donar un colp. Va pensar que hi havia sigut un somni, se’n va anar a desdejunar però es va fixar que els pares i el germà sempre es tapaven les orelles.
Va eixir a la terrassa, hi havia boira, amb el cor amb un puny va tancar els ulls i les mans, va entrar i no se com, va ser transportar al bosc on es va perdre quan era menut.
Bruno es va despertar, tot havia sigut un somni.
Escrit per Darío
dimecres, 29 de febrer del 2012
EL MISTERI DEL PARC D'ATRACCIONS
EL MISTERI DEL PARC D’ATRACCIONS
Hi havia una vegada una xiqueta que tenia dotze anys i li deien Marina, que sóc jo. Jo havia d’organitzar el viatge de fi de curs, vaig pensar en molts llocs per anar, però el millor de tots va ser anar a la platja i tots els meus companys vam estar d’acord, els va agradar la idea d’anar a la platja.
Va arribar el dia del viatge, el autobús va ser puntual, vam acordar que vindrà a les 17:00 i va arribar a les 17:00. A les 17:30 varem arribar a la platja. Tots els meus companys no vam poder resistir-se a no banyar-se menys la Carmena, jo, la Roser, l’Enric i Joan el mestre. Desprès vam anar a passejar per la platja, vam caminar una bona estona i jo estava molt cansada, així que em vaig seure en una pedra i molt silenciosament es va obrir una porta en una muntanya, molt petita muntanya. Nosaltres, es a dir, jo, la Carmena, la Roser i l’Enric vam entrar i estava tot, totalment fosc, no es veia res. Però menys mal que l’Enric portava el mòbil i va il•luminar tot el lloc. Vam tirar avant i es vam trobar un mapa de cartró pedra, vam seguir el mapa fins que vam arribar a una via, va passar de sobte una vagoneta i a la següent vam pujar i vam arribar al final. Vam veure que i havia un parc d’atraccions abandonat, vam seguir caminant fins que vam sentir una rissa diabòlica com d’un pallasso i ens vam espantar molt, menys jo que vaig decidir anar a buscar de qui era eixa rissa diabòlica i vaig veure un pallasso pel parc corregent. Jo el vaig seguir, vam pujar a la nòria i quan vam baixar es va trencar. Desprès vam pujar als cars i no anaven, anaven canviant de car en car i a la fi el vaig arraconar a la sala dels recreatius però en va atrapar fins que vam arribar els meus amics. Jo vaig veure que portava una capa de maquillatge i li va caure una gota de suor, li vaig veure una part metàl•lica. Era un robot!. Aleshores li vaig dir a la Roser amb senyes:
- Agafa el poal d’àcid i tira-li damunt del pallasso abans de que vos agafe.
Aleshores, la Roser li el va tirar i a la fi se’n va anar. No vam descobrir de qui era el robot , qui ho havia fet.
Hi havia una vegada una xiqueta que tenia dotze anys i li deien Marina, que sóc jo. Jo havia d’organitzar el viatge de fi de curs, vaig pensar en molts llocs per anar, però el millor de tots va ser anar a la platja i tots els meus companys vam estar d’acord, els va agradar la idea d’anar a la platja.
Va arribar el dia del viatge, el autobús va ser puntual, vam acordar que vindrà a les 17:00 i va arribar a les 17:00. A les 17:30 varem arribar a la platja. Tots els meus companys no vam poder resistir-se a no banyar-se menys la Carmena, jo, la Roser, l’Enric i Joan el mestre. Desprès vam anar a passejar per la platja, vam caminar una bona estona i jo estava molt cansada, així que em vaig seure en una pedra i molt silenciosament es va obrir una porta en una muntanya, molt petita muntanya. Nosaltres, es a dir, jo, la Carmena, la Roser i l’Enric vam entrar i estava tot, totalment fosc, no es veia res. Però menys mal que l’Enric portava el mòbil i va il•luminar tot el lloc. Vam tirar avant i es vam trobar un mapa de cartró pedra, vam seguir el mapa fins que vam arribar a una via, va passar de sobte una vagoneta i a la següent vam pujar i vam arribar al final. Vam veure que i havia un parc d’atraccions abandonat, vam seguir caminant fins que vam sentir una rissa diabòlica com d’un pallasso i ens vam espantar molt, menys jo que vaig decidir anar a buscar de qui era eixa rissa diabòlica i vaig veure un pallasso pel parc corregent. Jo el vaig seguir, vam pujar a la nòria i quan vam baixar es va trencar. Desprès vam pujar als cars i no anaven, anaven canviant de car en car i a la fi el vaig arraconar a la sala dels recreatius però en va atrapar fins que vam arribar els meus amics. Jo vaig veure que portava una capa de maquillatge i li va caure una gota de suor, li vaig veure una part metàl•lica. Era un robot!. Aleshores li vaig dir a la Roser amb senyes:
- Agafa el poal d’àcid i tira-li damunt del pallasso abans de que vos agafe.
Aleshores, la Roser li el va tirar i a la fi se’n va anar. No vam descobrir de qui era el robot , qui ho havia fet.
Escrit per Maria
ELS TROFEUS EN EGIPTE
ELS TROFEUS EN EGIPTE
Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Anita i li agradava molt el joc del marro. Sempre, en educació física, demanava jugar a aquest esport.
Un dia quan estava rentant-se, va xafar una rajola i es va obrir una porta secreta i van veure una cantonada de trofeus. Llavors va acudir al professor i li va dir que eren uns trofeus de marro i que en Egipte hi havia un tresor relacionat amb els trofeus, aleshores quan va tocar en el col•legi informàtica, va buscar el relacionat amb els trofeus i va veure que en Egipte, en una piràmide, hi havia una descripció que ningú ha pogut desxifrar i Anita, que era bona en les descripcions perquè havia estudiat molt, va decidir anar a Egipte a desxifrar-ho.
Quan va arribar a Egipte, va anar a la entrada de la piràmide i Anita li va preguntar a un vigilant hi havia:
- Vigilant, podria entrar en la piràmide?
- No!-va respondre en seguida .
- Però jo puc ajudar amb la descripció – Va dir Anita amb tota la il•lusió .
-No, no i per últim no! .
Aleshores va rodejar la piràmide i va descobrir una entrada secreta va entrar i va veure la descripció tan famosa d’Internet i va llegir poc a poc. ¨Moltes trampes hi haurà
però al final un tresor trobaràs
amb la descripció final ¨
Aleshores va veure que les trampes estaven desactivades i Anita va xafar una rajola i es van activar totes les trampes. Hi havien de tota classe de rajoles que si algunes les xafes, eixien foc, un altra que era un rotllo amb punxes ,etc...Al cap d’unes hores les va superar totes i va llegir la descripció final i posava:
¨molt be ara tindràs una recompensa
però tindràs que xafar una rajola
i s’obrirà la porta¨
Va xafar la bona i es va obrir la porta i va veure un passadís molt llarg i al final hi havia unes coses d’or que brillaven molt , els trofeus.
Anita va córrer a agafar els trofeus, que era el propòsit que la va portar allí.
El vigilant o va veure tot i li va dir :
-Hi ha un campionat de marro .
1 ANY DESPRÉS
No va guanyar la final de marro, però va conèixer una xiqueta eixa xiqueta va fer tots els marro del partit . La xiqueta es va unir a l’equip i van guanyar totes les copes que es proposaven .
Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Anita i li agradava molt el joc del marro. Sempre, en educació física, demanava jugar a aquest esport.
Un dia quan estava rentant-se, va xafar una rajola i es va obrir una porta secreta i van veure una cantonada de trofeus. Llavors va acudir al professor i li va dir que eren uns trofeus de marro i que en Egipte hi havia un tresor relacionat amb els trofeus, aleshores quan va tocar en el col•legi informàtica, va buscar el relacionat amb els trofeus i va veure que en Egipte, en una piràmide, hi havia una descripció que ningú ha pogut desxifrar i Anita, que era bona en les descripcions perquè havia estudiat molt, va decidir anar a Egipte a desxifrar-ho.
Quan va arribar a Egipte, va anar a la entrada de la piràmide i Anita li va preguntar a un vigilant hi havia:
- Vigilant, podria entrar en la piràmide?
- No!-va respondre en seguida .
- Però jo puc ajudar amb la descripció – Va dir Anita amb tota la il•lusió .
-No, no i per últim no! .
Aleshores va rodejar la piràmide i va descobrir una entrada secreta va entrar i va veure la descripció tan famosa d’Internet i va llegir poc a poc. ¨Moltes trampes hi haurà
però al final un tresor trobaràs
amb la descripció final ¨
Aleshores va veure que les trampes estaven desactivades i Anita va xafar una rajola i es van activar totes les trampes. Hi havien de tota classe de rajoles que si algunes les xafes, eixien foc, un altra que era un rotllo amb punxes ,etc...Al cap d’unes hores les va superar totes i va llegir la descripció final i posava:
¨molt be ara tindràs una recompensa
però tindràs que xafar una rajola
i s’obrirà la porta¨
Va xafar la bona i es va obrir la porta i va veure un passadís molt llarg i al final hi havia unes coses d’or que brillaven molt , els trofeus.
Anita va córrer a agafar els trofeus, que era el propòsit que la va portar allí.
El vigilant o va veure tot i li va dir :
-Hi ha un campionat de marro .
1 ANY DESPRÉS
No va guanyar la final de marro, però va conèixer una xiqueta eixa xiqueta va fer tots els marro del partit . La xiqueta es va unir a l’equip i van guanyar totes les copes que es proposaven .
FI
Escrit per Natalia
EL GRANGER I EL CAVALL
EL GRANGER I EL CAVALL
En un poble molt petit envoltat de muntanyes, a la part alta d'una d'elles hi havia una granja plena d'animals, ovelles, porcs, gallines,... etc.
Un dia sortint els animals a pasturar, les cabres van destrossar la granja i cada un dels animals van agafar un camí diferent cap a les muntanyes.
Quan va arribar el granger, que era gord i baixet amb la pell clara, sempre du una boina al cap i li deien Antoni tenia vint-i-cinc anys. Va veure la destrossa que havien fet els animals i tot disgustat es va posar a plorar.
En aquell moment va arribar un cavall, el cavall és gran, bonic i alt. La pell de color negra i li deien Simba, tenia onze anys.
Li va preguntar al granger que li havia passat. Ell li ho va contar tot i el cavall li va dir:
- No et preocupes jo t'ajudaré a fer-ne una nova, però primer anirem a buscar els animals.
Es van posar mans a l'obra, Antoni se’n va anar cap a dalt de la muntanya on hi havia un xicotet poble i va anar preguntant si van veure uns animals de la granja.
-Heu vist a uns animals. Li va preguntar Antoni a una àvia.
Hi ha un animal per cada muntanya, i l’avia es va dir que les vaques anaven per el poble boges per que no estaven al seu lloc.
I el granger va veure a les vaques i li va dir que ja tenien la granja construir, Simba i les vaques van buscar als porcs i quant se’ls van trobar els porcs van començar anar darrere d’ells, per que estaven furiosos poquet la granja estava destrossada, però Antoni les va intentar dir que la granja estava destruïda i els porcs les van fer cas a les vaques, i van anar amb ells després van anar a buscar a les gallines però van veure que estaven en una altra granja i li va dir a l’amo que les gallines eren de la seva propietat, però el granger les va dir que no, a les hores quan es va fer de nit van anar al corral de les gallines i Antoni les va agarrar a les gallines però el granger que es deia Carles l’altre granger va anar darrere dels porcs, però els porcs van anar a per ell i es van tirar damunt, i quant van deixar al granger destruït. Van anar tots a la granja i van ser feliços per sempre.
Fi.
Escrit per Héctor
En un poble molt petit envoltat de muntanyes, a la part alta d'una d'elles hi havia una granja plena d'animals, ovelles, porcs, gallines,... etc.
Un dia sortint els animals a pasturar, les cabres van destrossar la granja i cada un dels animals van agafar un camí diferent cap a les muntanyes.
Quan va arribar el granger, que era gord i baixet amb la pell clara, sempre du una boina al cap i li deien Antoni tenia vint-i-cinc anys. Va veure la destrossa que havien fet els animals i tot disgustat es va posar a plorar.
En aquell moment va arribar un cavall, el cavall és gran, bonic i alt. La pell de color negra i li deien Simba, tenia onze anys.
Li va preguntar al granger que li havia passat. Ell li ho va contar tot i el cavall li va dir:
- No et preocupes jo t'ajudaré a fer-ne una nova, però primer anirem a buscar els animals.
Es van posar mans a l'obra, Antoni se’n va anar cap a dalt de la muntanya on hi havia un xicotet poble i va anar preguntant si van veure uns animals de la granja.
-Heu vist a uns animals. Li va preguntar Antoni a una àvia.
Hi ha un animal per cada muntanya, i l’avia es va dir que les vaques anaven per el poble boges per que no estaven al seu lloc.
I el granger va veure a les vaques i li va dir que ja tenien la granja construir, Simba i les vaques van buscar als porcs i quant se’ls van trobar els porcs van començar anar darrere d’ells, per que estaven furiosos poquet la granja estava destrossada, però Antoni les va intentar dir que la granja estava destruïda i els porcs les van fer cas a les vaques, i van anar amb ells després van anar a buscar a les gallines però van veure que estaven en una altra granja i li va dir a l’amo que les gallines eren de la seva propietat, però el granger les va dir que no, a les hores quan es va fer de nit van anar al corral de les gallines i Antoni les va agarrar a les gallines però el granger que es deia Carles l’altre granger va anar darrere dels porcs, però els porcs van anar a per ell i es van tirar damunt, i quant van deixar al granger destruït. Van anar tots a la granja i van ser feliços per sempre.
Fi.
Escrit per Héctor
EL XIQUET I EL DRAC
EL XIQUET I EL DRAC
Hi havia una vegada un xiquet que li deien Joan. Desprès d’anar a l’escola se’n va anar a treure el gos a passejar pel bosc. Més tard quan passejava pel bosc, es va trobar un ou.
- Quin ou tan gran!- va dir Joan, i se’l va emportar a sa casa i el va posar al seu llit.
Se’n va anar al bany i quan va tornar no estava l’ou i va mirar baix del llit i va veure un drac i Joan va fer:
- Aaaaahhh
I els dos es van assustar i Joan li va donar un got de llet i carn tots els dies fins que es van fer amics.
Un dia el drac com era prou major volia ensenyar-se a volar i Joan el va ajudar a aconseguir volar.
– Mira ara t’agafaré i et posaré damunt d’una taula- li va explicar Joan. Va començar a moure les ales i va caure, ho va intentar moltes vegades fins que ho va aconseguir.
Desprès d’un temps es va fer més major, i volia anar-se’n amb els seus verdaders pares i Joan ho va entendre, se’n va anar al bosc amb el drac al lloc on es va trobar l’ou. El drac va veure un planeta de dracs i el xiquet va dir:
- Anem-nos-en a casa.
Joan va pujar a la gepa del drac per anar-se’n a casa, però el drac no li va fer cas i se’n va anar al planeta dels dracs.
Continuarà...
Hi havia una vegada un xiquet que li deien Joan. Desprès d’anar a l’escola se’n va anar a treure el gos a passejar pel bosc. Més tard quan passejava pel bosc, es va trobar un ou.
- Quin ou tan gran!- va dir Joan, i se’l va emportar a sa casa i el va posar al seu llit.
Se’n va anar al bany i quan va tornar no estava l’ou i va mirar baix del llit i va veure un drac i Joan va fer:
- Aaaaahhh
I els dos es van assustar i Joan li va donar un got de llet i carn tots els dies fins que es van fer amics.
Un dia el drac com era prou major volia ensenyar-se a volar i Joan el va ajudar a aconseguir volar.
– Mira ara t’agafaré i et posaré damunt d’una taula- li va explicar Joan. Va començar a moure les ales i va caure, ho va intentar moltes vegades fins que ho va aconseguir.
Desprès d’un temps es va fer més major, i volia anar-se’n amb els seus verdaders pares i Joan ho va entendre, se’n va anar al bosc amb el drac al lloc on es va trobar l’ou. El drac va veure un planeta de dracs i el xiquet va dir:- Anem-nos-en a casa.
Continuarà...
Escrit per Raül
Subscriure's a:
Missatges (Atom)