EL NÚVOL
Escrit per DJINU 

En un poble anomenat Benidoleig vivia un xiquet que li deien Marc. Marc tenia deu anys però hui complia onze. El seu monyo és ros i té els ulls marrons clars, quasi sempre porta una camisa a ratlles horitzontals blanques i taronges, amb uns pantalons vaquers subjectats per un cinturó. És alt, tranquil, intel•ligent, amable i molt juganer. Els dies llargs, que fa sol i hi ha núvols, li agrada explorar i també fer fotografies amb la seva càmera.
 A l’eixir de l’escola sa mare li va preparar una festa, per a celebrar el seu aniversari, amb tots els seus amics i son pare li va dir que el dia següent organitzarien una excursió al Montgó amb ells. Marc es va posar molt content i se’n va anar al llit .
Quan es va despertar es va preparar les coses i es va vestir molt ràpid, perquè els seus pares i els seus amics ja estaven esperant-lo. Ho van carregar tot dalt del cotxe i se n’anaren cap a la muntanya. En arribar, van descarregar les coses i van començar la caminada per un sender que arribava a la punta del Montgó. Allí dalt hi havia una planura verda amb vistes impressionants. Mentre el pare feia el foc, la mare muntava les tendes i els xiquets jugaven a conillets a amagar, a buscar fòssils i pedres boniques i fotografiar plantes. Quan es va fer de nit van sopar carn torrada, van cantar al voltant del foc i se’n van anar a dormir.

A l’endemà,quan es van despertar i van eixir de la tenda, una boira espessa i un fred agradable cobria el cim del Montgó. A les nou la boira es va convertir en una gran nuvolada. Marc va traure un pot i va agafar, per a record, un tros d’aquella animalada de núvols que hi havia. Ho van recollir tot i se’n van anar.
Quan va arribar a casa i desprès d’acomiadar-se dels seus amics, va pujar a l’habitació, va guardar les coses que hi havia arreplegat de la muntanya i va baixar corrent perquè anaven a dinar, però amb tot això el pot amb el tros de núvol li va caure de la butxaca, va caure a terra i es va destapar.
Quan va pujar a fer els deures, quina sorpresa va tindre al veure que un núvol del tamany d’un coixí flotava al sostre de la seva habitació . Marc el va examinar estranyat però no es va espantar, es més, li agradava, el va tocar i era més blanet que el seu llit, el va agafar amb les dues mans i se’l va emportar a fer els deures . Recolzava el cap sobre el núvol mentre feia els deures i en poc temps es va adormir .
Quan es va despertar el núvol era com un cúmulus de talla mitjana, blanc com la neu, amb les seues bosses de vapor i moll com el cotó en pèl. Marc es va posar més content va pegar un bot i es va posar damunt del núvol, es va gitar, el núvol el va xuclar i va aparèixer dins de ell estava tot ple d’una esponjosa massa nuvolosa. Era el més blanet del món, però Marc necessitava més espai i va apartar les masses nuvoloses . Quan va acabar tenia una cúpula amb un forat dalt per a eixir i de sobte, quan Marc estava dins d’aquella cambra es va formar, d’un costat del tempanell, una bola blava que pareixia un fruit. Marc la va agafar. No ho va pensar més i li va pegar un mos, la va tastar, estava deliciosa. D’aquelles fruites anaven eixint-ne més. Marc amb un somriure a la cara, les va agafar i se les va menjar . De repent, el seu estómac va tremolar i el color de la seua pell es tornava blanca i amb bonyets nuvolosos i ràpidament va canviar a gris. De sobte va començar a suar gotes que li gotejaven pels dits i ràpidament es va muntar en el núvol i va eixir per la finestra.
Ja a fora, la suor que xorrava parava al núvol, i el núvol s’unflava i va ploure. Mentre observava l'escena, una descàrrega li recorre el cos fins arribar al núvol i ell va soltar un llamp que allà baix va destrossar una carretera.

En estius secs , Marc li posava un pot d’aigua al núvol i ell s’unflava molt i adoptava el color grisenc i la forma dels estratocúmulus i eixia per la finestra i feia ploure i a vegades nevava, granissava i fins i tot feia boira i poques voltes aurores boreals i Marc continuava menjant-se les fruites que feia el núvol. Va passar que tota la comarca es va assabentar i cridaven Marc i Floricol, que era com li deien al núvol, perquè anaren a ploure o nevar quan es feia falta.

CONTE GUANYADOR DELS PREMIS SAMBORI 2012